En 1937, Andras Lévi, un jove procedent de Konyar, a Hongria, rep una beca per a estudiar arquitectura a París. Arriba a esta ciutat on viu en condicions precàries i trava amistat amb Rosen, Ben Yakov i Polaner, tres estudiants jueus com ell. Porta també una misteriosa carta que ha promés entregar a la Sra. Morgenstern en la rue de Sévigné, una professora de ballet. L'inviten a menjar amb l'excusa que conega la seua filla, però en qui ell es fixa és en Klara, la mare, en la Sra. Morgenstern. Des del principi es fa patent que la diferència d'edat entre ambdós i la presència de la filla seran dos conflictes difícils de superar, encara que tal vegada el més greu per a Andras siga la certesa que Klara encara ama el seu difunt marit, un tema de què ella es nega a parlar. A més, està l'assumpte de no poder enviar la carta des d'Hongria sinó haver d'entregar-la en mà. Quina història oculta esta dona? Sens dubte oculta quelcom, però no ho desvelarem ara. En definitiva, no pot tornar a Hongria. De fer-ho, la farien presonera.
Els germans d'Andras també estan buscant la manera de sobreviure fora d'Hongria, en un moment en què Europa s'estremeix davant de l'inici de la Segona Guerra Mundial. El pont invisible ens trasllada al començament de la Gran Guerra i ens introdueix en la vida dels tres germans Lévi. Tibor, al seu torn, estudiarà medicina a Mòdena i Mátyás, el menor, deixa d'anar a l'institut a Hongria i es dedica a l'espectacle a Budapest. Els germans Lévi desperten a la vida i volen créixer lliures però, com a la resta de jueus, un futur incert plana sobre ells.
Així, per tant, l'estada d'Andras a París no es limita a una història d'amor. Els conflictes polítics han aparegut i influeixen en la vida dels protagonistes de forma directa. L'antisemitisme és un fet en alguns països europeus. En la seua estada a París, Andras percep que els jueus es veuen discriminats per la resta de companys i, a més, la possible entrada de França en la guerra amenaça directament els seus interessos com a estudiant.
A causa de certs problemes que sorgeixen amb els permisos de residència, Andras i Klara es veuen obligats a tornar al seu país natal, on ell és traslladat a diversos camps de treball. Que què és un camp de treball? No es preocupe. Jo tampoc ho sabia. Ara li ho explique: l'objectiu d'aquests camps era facilitar les coses a les divisions de soldats en guerra de l'exèrcit alemany, amb activitats que anaven des de cavar una trinxera a traçar una carretera en un territori ple de mines. Treballs dur, amb els hòmens en condicions de semiesclavitud, morts de fam i amb una atenció sanitària pràcticament inexistent. Jo mai havia sentit ni llegit res dels camps de treball i crec que aquest és un dels punts d'interés de la novel·la. L'autora utilitza desenes de pàgines a descobrir-nos de forma detallada i amena com funcionaven, la manera en què els superiors tractaven els hòmens i les dures condicions de vida que havien de suportar, a pesar que Hongria oficialment no estava en guerra. Les xifres de morts en els treballs forçats van ser menors que les dels camps de concentració, però no per això deixen de ser esgarrifoses.
Molt interessant, doncs, aquesta part de la novel·la que transcorre en els camps de treball, on Andras va tindre la sort d'entrar en la mateixa divisió que un antic company seu, Mendel Horowitz. Junts, un com a il·lustrador i l'altre com a redactor, van crear diversos xicotets periòdics, més o menys tolerats pels caps, amb la intenció d'evadir-se de l'angoixa i distraure també els seus companys. Un xicotet periòdic que es prenia amb humor les vivències diàries en els camps de treball.
Mentrestant, els germans d'Andras també han sigut conduïts a destins semblants al seu, però a ell, la família i Klara l'esperen a Hongria. Els uns i els altres pateixen per no saber com es troben els seus éssers volguts; a més, a mesura que la guerra avança, les coses es compliquen també per a les dones de les ciutats. Potser el lector s'haja preguntat d'on ve el títol El pont invisible. Doncs sí, ho ha endevinat: el títol del llibre fa referència a aquestes separacions, als ponts invisibles que s'han de bastir per a mantindre's units a pesar de la distància i el dolor.
Tampoc falten en la novel·la, les referències al paper jugat per la ràdio, concretament per la BBC anglesa. En el capítol 40, "Malson", apareix un farmacèutic "la ràdio del qual captava els noticiaris de la BBC", a Hongria. És evident que el farmacèutic disposava d'una ràdio amb ona curta. A través d'aquest farmacèutic que escolta la BBC, Andras i Tibor, el germà major, malalts i allotjats en els furgons d'un camp de quarantena, s'assabenten en 1944, que "Budapest estava greument amenaçada des de novembre. Els tancs soviètics s'acostaven pel sud-oest. Hitler havia promés repel·lir-los amb tota la seua energia. Les carreteres estaven tallades. Escassejaven els aliments i el combustible. En la capital començava a deixar-se sentir la fam". Aquest episodi deu correspondre's amb l'etapa final de la guerra, quan Stalin contraataca després de la fallida Operació Barba-rossa i arriba fins a Budapest. La ràdio internacional, doncs, com a única possibilitat d'informació veraç per a les persones que pateixen les conseqüències de la guerra.
O en el capítol 42, "Un nom", quan se cita ara a Ràdio Europa Lliure. Estem en 1956. La guerra ja ha finalitzat però Hongria ha caigut en l'òrbita del bloc soviètic. "Els manifestants havien exigit eleccions lliures, un sistema pluripartidista i llibertat de premsa. Volien que Hongria es retirara del pacte de Varsòvia, i per damunt de tot volien que l'exèrcit Roig abandonara el país. Volien tornar a ser hongaresos…" El debat d'aquell moment "era si les nacions occidentals acudirien en ajuda d'Hongria. Ràdio Europa Lliure havia fet creure a molts que així seria". Però l'emissora es va equivocar i Jruschov no va dubtar a intervindre militarment per a esclafar la revolta anticomunista.
Com saben, Radio Free Europe va ser una emissora finançada pel Congrés d'EUA que oferia en l'època ressenyada notícies, informació i anàlisi als països d'Europa Oriental, on el lliure flux d'informació estava prohibit per les autoritats comunistes. Fundada com una font de propaganda anticomunista durant la Guerra Freda, va tindre la seu a Munic, Alemanya, des de 1949 a 1995. El protagonista de la nostra novel·la, Andras i el seu amic Polaner escoltarien les tertúlies on es discutia sobre si les nacions occidentals acudirien o no en ajuda d'Hongria. De nou, observem l'important paper jugat per l'ona curta, per a mantindre informat, en aquest cas, a un poble sense llibertat de premsa en aquell moment de la història.
Que què m'ha paregut el llibre? Doncs, què volen que els diga? Fins a arribar a les 300 o 350 pàgines em pareixia un llibre normalet, que es deixava llegir. Però a partir d'ací millora i molt. Les emocions que transmet es disparen fins a límits insospitats. Així doncs, la trama millora molt a mesura que avança la novel·la. No deixa de ser trist que calga esperar 350 pàgines perquè una novel·la es pose realment interessant. Aprofite, com de passada, per a queixar-me de molts autors de hui en dia que s'encaboten a escriure novel·les de 800 pàgines com aquesta, quan podrien haver concentrat la trama en 300 o 350 pàgines i aconseguir una novel·la excepcional. Deu resultar molt difícil escriure una novel·la de 800 pàgines que mantinga l'atenció del lector sempre. A mi almenys, El pont invisible, no m'ha mantingut en tensió més que en la segona part. De totes les maneres, no passa res. Si els avorreixen les novel·les de 800 pàgines, com a mi, però els troben alguna cosa que els impedeix abandonar-les per sempre en la prestatgeria, els suggerisc que intercalen altres novel·les durant la lectura i reprenguen el patracol més tard. Clar que això pot fer que tarden cinc mesos a llegir El pont invisible, com ha sigut el meu cas.
Bé, tornem a El pont invisible. La novel·la és una història dura, molt dura. El final és paregut a un final "feliç", que no impedeix que pensem en la quantitat d'amics, pares, germans… morts. Si açò és la felicitat... A pesar de la crítica respecte a l'excessiva amplitud de la novel·la, la seua història no els deixarà indiferents.
No hem parlat de l'autora. Es tracta de Julie Orringer, una escriptora nord-americana, de la qual The invisible bridge és la primera novel·la. Per cert, allò narrat és la història real dels iaios de l'autora. Interessant també l'epíleg, en el qual una adolescent Julie Orringer apareix per a preguntar als seus iaios què va ocórrer exactament durant la guerra per a escriure-ho en el seu diari. M'ha paregut un recurs literari curiós i interessant per a explicar d'on li va vindre la idea a l'autora.
En definitiva, opine que El pont invisible és una lectura recomanable i considere que pot agradar els lectors que no tinguen por de patracols de 800 pàgines i també als que tinguen paciència. Els anime a llegir-la. Val la pena fer servir un temps per a assaborir un relat tan dur i impactant, amb uns personatges que van haver de traure força d'on van poder per a eixir avant. Una història, que salvant les distàncies, ens pot acostar a la generació dels nostres pares i iaios, que en moments no molt diferents, també van haver de passar per circumstàncies molt adverses. El pont invisible és una obra molt realista, que narra amb innumerables detalls no sols allò que s'ha succeït en aquesta època de guerra sinó també els pensaments, els sentiments, els anhels i les penúries dels distints personatges, i a més amb referències a la ràdio d'ona curta. Donen-li una oportunitat.
El pont invisible de Julie Orringer, versió en castellà en Círculo de Lectores, 2010
En la llicó anterior vam veure què era l’ona curta i què feia falta per a escoltar l’ona curta. Bé, ja tenim la ràdio en les mans i n'hem estirat l'antena tant com done de si. La primera cosa que ha de saber és que normalment les emissores d’ona curta no emeten les 24 hores al dia, com les d’ona mitjana o FM, sinó que a vegades només ho fan durant unes quantes hores, i sovint durant una hora o menys. Vol dir això que el millor és conéixer les hores d’emissió i les freqüencies de les emissores que ens interessa sintonitzar. De com aconseguir-les ens ocuparem en una altra lliçó. Però en una primera fase d’experimentació, n’hi haurà prou de girar la rodeta de la nostra ràdio analògica o anar introduint freqüencies a l’atzar en la nostra ràdio digital. S’adonarà vosté ràpidament que escoltarà moltes més emissores en horari nocturn que no durant el dia, i això perquè per la nit les ones es transmeten millor. No li costarà gens trobar les primeres emissions en llengües desconegudes i amb un poquet de paciència i sort localitzarà també algunes emissions en castellà, anglés o francés. Si té molta sort també podrà sintonitzar la curta emissió en català de Ràdio Exterior d’Espanya.
Si vosté vol convertir-se en un col·leccionista de targetes QSL, cal que envie a l’emissora l’informe de recepció de què parlàvem, que inclourà els detalls de la sintonia, com ara dia, hora, qualitat del so, possibles interferències, etc. Moltes emissores admeten ja els informes de recepció per correu-e, encara que altres s’estimen més que vosté els envie una carta. En l’informe d’escolta que vosté els enviarà els farà constar també un xicotet resum del que va sintonitzar, de manera que l’emissora estiga segura que vosté la sintonitzà de veres. Els informes de recepció són molt valorats per les emissores d’ona curta. És l’única manera de conéixer si el senyal arriba amb qualitat arreu del món i de mantindre un contacte estret amb l’oient de l’altra punta del món. Les emissores més professionals contestaran a tots els seus informes amb la corresponent targeta QSL però no s’enfade tampoc perquè n’hi haja unes altres que no contesten mai o tarden mesos i mesos a fer-ho. N’hi ha de tot i un bon radioescolta ha de tindre molta paciència amb aquests detalls. El rècord personal de Pere Justo en la recepció d’una targeta QSL el té el Canal Internacional de Ràdio Nacional de Veneçuela que va tardar 375 dies a enviar-me la targeta. Però la va enviar. Unes altres s’han quedat pel camí i mai m’han contestat. 
