Sobre Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira

Literatura i Ràdio



La Tinença amb neu



L'acció de la novel·la se situa en l'època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l'activitat guerrillera a les comarques del nord valencià. En Viatge al final del fred es narra el viatge del metge traumatòleg Salvador Montull, exiliat a la Gran Bretanya després de la Guerra Civil, des del port de València fins a les muntanyes del nord del territori, concretament per les comarques dels Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Pretén ajudar un dels darrers grups de maquis, acorralats i angoixats, que resten ocults i volen fugir a França. El grupuscle de guerrillers antifranquistes està comandat per la germana bessona del metge, amb la qual aquest manté un fosc vincle. Durant el viatge coneixem, per mitjà de l'alternança del punt de vista de cadascun dels dos germans, successos del passat i en particular l'equívoca relació que mantenen els dos, que insinua una atracció entre ells que depassa els límits d'allò admés socialment entre dos germans. Algú ha dit que es tracta de la més imposible història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Al voltant dels germans descobrim un ampli conjunt de personatges secundaris, que adquireixen una certa importància. En primera instància, tenim l'àmbit familiar on trobem el pare i la mare, recordats en diversos episodis, el pare antic metge rural de la comarca. En un segon cercle, el de les amistats, s'inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns successos de la guerra, però important sobretot pel fet de ser qui demana a Salvador que ajude el grup de maquis on està la seua germana. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte, el personatge més important després dels protagonistes. És l'encarregat d'acompanyar Salvador durant tot el viatge.

　

En tercer lloc, apareix el grup de personatges propis del món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament mediatitzades per aquest medi hostil: solitàries, taciturnes... i conscients totes de la proximitat de la mort.

Si haguérem de destacar un tema sobre tots els de la novel·la diríem que és el fred, les fortes gelades (no oblidem el títol del llibre), que actuen com a element profètic. Som conscients que alguna cosa greu està covant-se. Es tracta d'una gelor desmesurada, que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar inclús el corrent del rierol, establint el regne del silenci total que anuncia, assegura l'autor «alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia».

La ràdio també és present en Viatge al final del fred. He localitzat dos moments on apareix. Així, en el diari de la cap dels guerrillers, trobem una anotació del dia 22 de desembre de matí en què llegim que "els hòmens tenen l'orella enganxada a la ràdio escoltant la transmissió del sorteig, com uns xiquets". Es tracta, és clar, del típic i tradicional sorteig de Nadal, que desde temps immemorials es retransmet per la ràdio espanyola i després per la televisió. La ràdio, que funciona amb una bateria furtada al camió de l'ordinari de Rieres, ajuda els maquis a mantindre un cert contacte amb la realitat, encara que siga a través del popular sorteig.

La segona ocasió en què la ràdio ix a col·lació és la nit de Nadal, la del 24 de desembre, en què els guerrillers "encara vam fer un poc de festa". Llegim en el diari que el sopar va consistir en "un sopar de costelles de cabra a la brasa, i de postre ametles amb mel i avellanes torrades, racionant el poc vi que queda encara, i amb música d'una emissora francesa". Una emissora francesa d'ona curta probablement o, potser, d'ona mitjana, les quals s'escolten molt bé de nit pel territori valencià i més encara en un espai obert com el lloc on es trobaven els maquis.

L'autor de Viatge al final del fred és Joan Francesc Mira, probablement un dels escriptors més rellevants de la literatura catalana en la actualitat i destacat activista cultural. En el seu moment, Viatge al final del fred va ser finalista del premi Sant Jordi de 1982. La novel·la va ser publicada inicialment el 1983, però en una versió més reduïda; tant, que afectava, segons pareix, la comprensió de la història que s'hi narra. Per això, la versió que Pere Justo ressenya ara, publicada per Bromera el 1998, és la versió definitiva.

El jurat, en 1982, es decantà al final per una altra obra, la del novell Toni Pascual, a pesar que la tercera novel·la de l'escriptor valencià era clarament favorita. Fou una decisió polèmica, que va decidir premiar un autor novell. I tot això, després que Mira patira una experiència similar però en sentit invers amb el premi Josep Pla de 1973, en el qual la seua obra El bou de foc havia quedat finalista darrere d'una novel·la del veterà Llorenç Villalonga (en aquella ocasió, el jurat optà per premiar l'autor més consagrat, enfront de l'aleshores jove novel·lista valencià).

Si entrem en el terreny de les valoracions, cal deixar de banda ara la trajectòria cultural i política de l'autor, que em mereix tots els respectes i dic clarament i sense ambages que la novel·la no m'ha agradat. No m'ha transmés cap inquietud espiritual, ni m'he sentit identificat amb els patiments dels maquis (per molt lloable que fóra la seua resistència) ni m'ha trasbalsat ni m'ha arribat al cor, llevat de moments molt puntuals. Dir el contrari seria enganyar-los i Pere Justo no està ací per a enganyar a ningú. En el meu perfil, em definisc com a escèptic, és a dir, disposat a dubtar, i deixen que dubte a l`hora de recomanar-los aquesta novel·la.

Tot i això, no vull carregar massa les tintes. Destaque positivament l'anotació del diari de la guerrillera del 3 de gener, matí, redactat amb una gran sensibilitat i dotat d'un lirisme fora mida, amb un silenci que s'ha ensenyorit per tot arreu i que no presagia res bo, com hem dit ja: "Igual que si s'haguera suspès el moviment de totes les coses, i el meu també, esperant alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia". A destacar també, l'impresionant pròleg del llibre, a càrrec de Carles Mulet, digne de millor causa. Respecte al fet de llegir la novel·la o no, facen el que creguen oportú, després no es queixen. No diguen que no els vaig avisar...

Viatge al final del fred,  Ed. Bromera, 1998.