Sobre Santuari, de W. Faulkner

L'interés per William Faulkner (1897-1962) em va nàixer arran de la projecció en la televisió d'una sèrie que algun lector potser recorde i que s'anomenava "El largo y caluroso verano". Era l'època en què encara Pere Justo veia la tele. Algú em va dir que la seua novel·la El villorrio estava en la base d'aquella pel·lícula i em vaig decidir a llegir-la, persuadit que si la pel·lícula m'havia agradat, el llibre m'agradaria encara més, però no va ser així en absolut. El llibre em decebé terriblement.

Fins al punt que Santuari (1931), novel·la que ressenyem hui portava dotze anys en un dels prestatges de la meua modesta biblioteca sense que em decidira a donar-li una segona oportunitat al Premi Nobel americà de 1949. Angoixat ara per les calors estivals, li arribà el moment.

La panolla desfloradora

Diuen els crítics que Santuari és una de les obres mestres de Faulkner. Tot i això, té tots els ingredients per a ser una novel·la truculenta. I si no paren atenció a l'argument: Temple Drake, joveneta frívola de dèsset anys, guapa i filla d'un jutge és desflorada per un gàngster i, més tard, reclosa en un bordell de Memphis. Si, a més, els dic que el gàngster és impotent i, per tant, la desfloració no es porta a terme amb l'arma reglamentària sinó amb una panolla i que, per acabar-ho d'adobar, el delinqüent, contracta en el prostíbul un rufià amb qui Temple fa l'amor, davall de l'atenta mirada seua, és possible que vostés arriben a la conclusió que no tenen el cos hui per a tanta novel·la barata. Potser Borges pensava també en Santuari quan va dir allò que els novel·listes nord-americans havien convertit la brutalitat en una virtut literària. Certament, els hòmens i les dones que apareixen en la història són quasi tots execrables.

I això que aquests horrors només són una mostra d'allò que desfila pel llibre, on a més trobem un penjament, un linxament amb incendi i bona cosa de degradacions socials, a més d'un racisme palés practicat i refrendat per alguns dels personatges que desfilen per la novel·la. Potser val la pena recordar ací que Faulkner parlà i escrigué molt sobre la segregació racial. Aquestes manifestacions a favor dels negres no les arribà a pair ni la seua pròpia família del Sud dels EUA.

Malgrat tot, i encara que parega mentida, la idea que s'estan fent vostés de Santuari no és del tot justa. Hi ha alguna cosa en la novel·la que la salva del fulletó (diuen que la primera versió, de 1929, era encara més terrible perquè incorporava alguna seqüència explícita d'incest entre el protagonista masculí, un advocat anomenat Horace i la seua fillastra Little Belle).

Segurament, la mestria de Faulkner per a fer una bona novel·la, a pesar de tots els elements anteriors, és certament remarcable. Tot i que no serà Pere Justo tampoc el que llance coets d'alegria després de llegir Santuari (tampoc en aquesta ocasió) sí que hem de reconéixer que és una novel·la que es llig de grat i a qui, els amics de les emocions fortes, li trauran un suc profitós. Fixen-se vostés amb quina poca cosa ens conformem!

Diuen els que entenen que és de destacar positivament en la novel·la el fet que el narrador oculta molta informació al lector, fet que potencia la intriga. Per exemple, del desflorament que els contava adés ens assabentem amb tota claredat cap al final de la novel·la i diuen que aquest i molts altres detalls d'aquest tipus són una mostra de bona conducció novel·lesca. Asseguren que això arriba a encisar el lector. A Pere Justo, sincerament, totes aquestes dades amagades que Faulkner ens va amollant quan li ve de gust estigueren a punt de fer-li abandonar la novel·la en algun moment, cosa que no lamenta ara. Com veuen, allò que algun crític destaca positivament, potser per al lector és un entrebanc més que una virtut.

I és que el narrador, en Santuari, mai ens diu tot i fins i tot, sovint, ens despista, ens diu mitges veritats que cinquanta pàgines després coneixem amb exactitud. Tot i això, haurem de reconéixer que segurament en l'essència del gènere novel·lístic figura allò de deixar una part de la història a la lliure interpretació del lector. El problema estarà, supose, en la proporció d'informació que s'amaga. No m'estranya gens que una part de la crítica nord-americana retraguera a Faulkner els seus excessos novel·lístics i els seus paràgrafs embolicats. Ell es defenia assegurant que no era un erudit, sinó un granger. Cada u que extraga les seues conclusions.

I ara, un comentari directament relacionat amb la formació (o deformació) lingüística de Pere Justo: llig en el Diccionari de la Llengua Catalana que un santuari és "una capella, església, lloc que ha adquirit caràcter sagrat a causa d'una revelació de la divinitat […] i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge". O siga, més o menys el que tots sabíem. No apareix cap edifici d'aquest tipus en l'obra i em costa molt de veure en el títol alguna referència a algun tipus de santuari metafòric o figurat. No haurien d'haver pres els traductors, tant en català com en castellà, la segona significació de la paraula anglesa sanctuary, asil, refugi? El problema no és nou i ja ens vam adonar fa molts anys els que tenim alguna inquietud lingüística que quan els periodistes parlaven del "santuari francés" dels terroristes no es referien a una església o catedral sinó a un lloc on es refugiaven després de fer les malifetes.

I bé, per a acabar i tornant a la novel·la: el gàngster desflorador, amic dels cereals, es diu Popeye. No és broma. En conclusió, si els agraden les emocions fortes, dediquen uns dies a la lectura de Santuari. Ja em contaran.

Santuari

de W. Faulkner, versió en català de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Proa, 1970.