Literatura i ràdio
La mandolina del capità Corelli és una història d'amor i una història de guerra. Una novel·la que crida l'atenció, divertida a estones i que provoca emocions profundes. Aborda temes com l'alegria i la tristesa, en les vides d'una sèrie de personatges enfrontats pel curs de la història.
El transfons de la novel·la es basa en fets rigorosament reals ocorreguts durant la II Guerra Mundial: en 1940 la Itàlia feixista va invadir Grècia però sense èxit. Hitler va enviar les seues tropes a ajudar Mussolini i finalment Grècia i les seues illes van ser ocupades conjuntament per alemanys i italians. L'arribada dels italians trastorna la plàcida vida del remot poble de l'illa de Cefalònia. A més, els habitants de l'illa han de proporcionar als italians allotjament i menjar en les seues mateixes llars. Açò sens dubte provocarà tensions entre els uns i els altres.
 |
| L'illa de Cefalònia en el mapa |
Pere Justo va arribar a pensar que el títol de La mandolina del capità Corelli era metafòric, és a dir d'eixos que no tenen res a veure amb el contingut de la novel·la, més enllà d'una determinada frase que pronuncia un protagonista en un moment donat. Però no: el capità Corelli, amant de la música i la seua mandolina apareixen, això sí, en la pàgina 186. És cridaner que calga esperar a la pàgina 186 perquè aparega el protagonista, personatge que declara des del primer moment que no té cap intenció d'ocupar l'illa per la força, sinó d'una manera amistosa, perquè vol establir unes bones relacions amb els natius. S'hostatjarà concretament a casa del Dr. Iannis, vidu, que conviu amb la seu jove i atractiva filla Pelàgia. El capità Corelli no és un ser despietat i sense sentiments, sinó tot al contrari i d'això dóna mostres amb escreix en la seua relació diària amb el doctor i amb Pelàgia, que per un altre costat no fan més que menysprear-lo contínuament, considerant-lo membre, com ho és en realitat, d'un exèrcit invasor.
A més, Pelàgia està promesa amb Mandras, un jove i tosc pescador del lloc, que se n'ha anat a la guerra. No obstant això, estava escrit que Pelàgia es rendira davant dels múltiples encants del capità. Es va donant compte que Corelli no és l'home que ella creia en un principi. I els seus sentiments comencen a confondre-la. Corelli no sols ha ocupat l'illa de Cefalònia sinó també el seu cor. I evidentment el sentiment és recíproc. A poc a poc van descobrint que hi ha més que una relació cordial entre hoste i propietària.
La relació amorosa no ha passat desapercebuda per al doctor Iannis, que sap com serà de difícil per a ambdós realitzar els seus somnis i així els ho fa veure. No obstant això, els dos enamorats fan plans per al futur. Es casaran i viuran a Itàlia. Corelli treballarà com a músic i tindran fills que parlaran l'italià i el grec.
Tanmateix, els seus somnis estan lluny de complir-se. La situació es complica. En 1945, després de la caiguda de Mussolini, els aliats italians van passar a ser potencials enemics per als nazis. Les tropes italianes es veuen obligades a rendir-se als seus antics aliats alemanys passant a ser considerats com a traïdors que han de ser afusellats. I en efecte, ho són. En una aborronadora narració, Corelli i un altre grup d'italians són executats en una sòrdida escena que ens fa recordar tants afusellaments de guerres més pròximes. Però Corelli se salva! Aconseguirà sobreviure gràcies a la valentia del soldat Carlo Piero Guercio, qui està enamorat secretament del capità i el protegirà físicament durant l'execució fins a morir per ell. He llegit que l'autor, Louis de Bernières va viure durant un temps a Colòmbia i deu estar molt versat en el realisme màgic de García Márquez perquè hi ha moments com aquest de l'afusellament que mostren l'irreal o estrany com un fet quotidià i comú. Sens dubte l'autor ho aconseguix i arriba a fer-nos creure que Corelli s'ha salvat en l'afusellament. No és només aquest moment en què es noten influències del realisme màgic, com comentarem més avant.
Quan Pelàgia rep la notícia que Corelli encara segueix viu esclata d'alegria. De tarannà decidit, ajuda son pare a curar les ferides que les bales han deixat en el cos de Corelli. Però a pesar de salvar la seua vida, la situació no ha millorat molt per al capità. Les tropes alemanyes regiren totes i cada una de les cases dels habitants de Cefalònia buscant els possibles italians que encara romanguen vius. Per això, la parella decideix conjuntament que el més sensat és que Corelli fuja a Itàlia perquè es recupere de les seues ferides. La partida del capità ompli de tristesa i amargor Pelàgia, que contempla com el seu amor se'n va amb el capità. I ací podria haver acabat tot i tindríem un final molt trist.
Però no. Ara, la narració fa un salt en el temps i ens trobem una Pelàgia prou més major. Antonio Corelli no ha complit la promesa i no ha tornat a Cefalònia a pesar que la guerra va finalitzar fa ja alguns anys. Pelàgia ha començat a creure que potser haurà mort o tal vegada s'haja casat i visca a Itàlia, per la qual cosa una mescla d'amargor i ràbia s'apodera d'ella. Sent que ha perdut l'únic home que ha volgut i que la guerra li va llevar. No obstant això el record de Corelli segueix viu dins d'ella. L'única cosa que li queda a Pelàgia és un món ple de records.
El final de la novel·la no els el conte, que després diuen els lectors del bloc que en una ressenya no cal contar el final de la novel·la. Sí que els avance que Louis de Bernières va preparant el lector per al moment en què ambdós, Pelàgia i Antonio Corelli es troben, possiblement. Cal reconéixer l'autor que realment no sabem si es reuniran o no els amants. No els conte res més, però sàpien que es tracta de nou d'una escena quasi màgica, al millor estil de García Márquez.
 |
| L'Elli, el vaixell enfonsat pel submari italià |
La novel·la té molt d'amor, molta guerra i escenes molt cruentes narrades amb gran realisme. A més de l'esgarrifador afusellament de Corelli, que vivim amb la màxima tensió, cal destacar la tortura fins a la mort per part de Mandras (el nuvi de Pelàgia) d'un ancià l'únic delicte del qual ha sigut robar una botella de licor i que és narrada amb tot luxe de detalls. Aborronadora també aquesta escena.
En La mandolina del capità Corelli trobem també una participació important de la ràdio. Vejam amb més detall alguns dels moments en què apareix:
- En el capítol 9, el doctor Iannis i els seus amics estan reunits en la cafeteria habitual i "encenen l'enorme ràdio anglesa que hi havia en un cantó del local" i "es van disposar a escoltar l'emissora d'Atenes". Estem en 1940 i devia tractar-se de Ràdio Atenes, una estació pública inaugurada en 1938 i que proporciona al doctor Iannis i als seus amics informació sobre les primeres escaramusses en la Segona Guerra Mundial.
- En el mateix capítol 9, el doctor Iannis i els seus amics escolten que "la ràdio emetia solemne música marcial i els xics romanien asseguts en ominós i lúgubre silenci". L'Elli, vaixell de guerra grec, que estava ancorat enfront de l'illa de Tinos ha sigut afonat, en temps de pau. El creuer, pretenia escortar els vaixells de pelegrins que participaven en la festa de la Dormició de la Mare de Déu. Durant l'explosió de la nau, nou mariners i oficials van morir i altres 24 persones van resultar ferides. S'identificà el torpede com a provinent del submarí italià Delfino però el govern grec, desitjós d'evitar qualsevol enfrontament amb Itàlia, anuncià que la nacionalitat de l'agressor era desconeguda. A pesar d'aquest intent d'apaivagament, el conflicte entre italians i grecs va explotar dos mesos després de l'afonament.
- Ens traslladem ara al capítol 51. Tot "va començar amb la ràdio. Les finestres tremolaven al pas dels avions angloamericans, i Carlo manipulava els controls d'una màquina que durant molt de temps sols havia emés frustrants sorolls i grinyols des d'Itàlia". Cal entendre segurament que fins a eixe moment s'intentava silenciar les emissions gregues per mitjà del jamming, ja saben xiulits, brunzits i sorolls de fons que perduren fins als nostre dies per a interferir determinades emissions, considerades molestes per alguns governs.
- En el mateix capítol 51, trobem Carlo (recorden, l'homosexual enamorat del capità Corelli) practicant el diexisme però no per devoció sinó per esperit de supervivència: "[...] estava amb la ràdio intentant trobar un senyal [...] Va trobar una veu i ràpidament va moure el dial per a sintonitzar-la bé" [...] Carlo va escoltar la declaració del mariscal Badoglio, i a continuació van radiar un missatge d'Eisenhower en persona". El que Carlo va sentir per la ràdio degué ser el discurs a la nació pronunciat pel mariscal per a donar a conéixer l'armistici, una vegada destituït Mussolini com a president del govern per part del Rei Víctor Manuel III. Per totes les illes gregues repiquen la campanes celebrant-ho però els alemanys interpreten la retirada com una traïció dels seus aliats italians.
 |
| El mariscal Badoglio |
- En el capítol 58, Pelàgia busca desesperadament son pare perquè intente salvar Corelli, que jau moribund en sa casa després de l'afusellament. El troba, com no, en la cafeteria "on els homes escoltaven la BBC (la divisió Venezia s'havia unit als partisans de Tito)". En efecte, la història ens demostra que aquesta divisió italiana no sols firmà l'armistici amb els aliats sinó que a més començà a treballar amb els partisans iugoslaus en lluita contra les potències de l'eix, els seus anteriors socis. La British Broadcasting Corporation dóna la bona notícia a Iannis i als seus amics.
I finalment, en el capítol 65 i ja en 1953, la ràdio fa que les hores siguen més suportables per a Pelàgia. "Va comprar una ràdio a un home que es va alegrar de desfer-se de l'aparell quasi per res, ja que el sintonitzador no funcionava bé i només se sintonitzaven emissores italianes". En amplitud modulada, sens dubte. Per la ràdio, Pelàgia coneix el final de la guerra civil grega, però també escolta fragments d'òpera i "belles cançons per a dones". La ràdio en aquests anys durs sense Corelli ajuda Pelàgia a suportar les penes: "Volia moltíssim la seua ràdio, treia llustre al vernís arrapat fins a fer-lo lluir i descuidava les seues obligacions mentre seia a escoltar-la durant hores [...]"
Doncs bé, per a acabar, Pere Justo recomana, sens dubte, la lectura de la novel·la. No he vist la pel·lícula però pel que llegit en Internet no ha tingut bona crítica. No em sorprén perquè són poques les bones pel·lícules fetes a partir de bons llibres com aquest. La mandolina del capità Corelli m'ha fet passar molt bons moments durant diversos dies. No he arribat a plorar amb el final perquè em van dir de xicotet que els homes no ploren i ¿per què no dir-ho? perquè al final li falta alguna cosa, una mica d'eixa tensió que apareix sovint en molts altres moments inoblidables de la novel·la però que no encerta l'autor a transmetre en les desenes de pàgines finals dedicades a la possible trobada dels amants. Només és la meua opinió. No dic ni de bon tros que el final deceba però sí que opine que un poc més de força i d'espenta li hauria vingut bé. A pesar de tot i sense dubtar-ho, no deixen de llegir-la perquè La mandolina del capità Corelli val la pena. I molt.
La mandolina del capità Corelli, de Louis de Bernières, en Edicions 62
