Targeta QSL de Roma Radio / IAR

Targeta QSL de Roma Radio / IAR, l'estació costera italiana, gestionada per Telecom, que controla la major part del trànsit marítim d'aquest país. IAR, indicatiu del servei radiotelefònic marítim italià, controla a distància diferents estacions, entre altres IDC Cagliari (al sud-est de l'illa de Sardenya, en els 2680 khz) i IZN Porto Torres (al nord-oest de la mateixa illa, en els 2719 khz ), sintonitzades per Pere Justo i verificades amb aquesta targeta QSL. La targeta, a més de les dependències de l'estació i diferents dades de la sintonització presenta sobreimpressionada la foto de Guglielmo Marconi (presumpte inventor de la ràdio), la nau Elettra, desde la qual va efectuar nombrosos experiments de radiofonia i la seua famosa frase "els meus invents són per a salvar la humanitat, no per a destruir-la". El fet que a través de la ràdio es pogueren salvar moltes vides humanes en els naufragis de les grans naus va ser un dels primers mèrits humanitaris que es van reconéixer a Marconi, fet del qual es trobava molt satisfet. La QSL va tardar 128 dies a arribar, després d'enviar un correu electrònic a l'adreça que consta en la targeta.

Targeta QSL de HCJB Global

Preciosa targeta QSL de HCJB Global, del Brasil, corrresponent a una emissió en portugués. Va tardar 40 dies a arribar després d'un correu-e enviat en castellà a  hcjb@hcjb.com.br  La targeta QSL, sense data de recepció però que corresponia a una sintonització del 4.08.2011, anava acompanyada d'un calendari i de diversos fulls de caràcter religiós, a més d'un punt de lectura i un petit evangeli segons sant Joan en alemany! La foto correspon a un projecte de desenvolupament sufragat a l'Equador.

Carta de verificació de l'estació horària Observatori Nacional de Rio de Janeiro

Carta de verificació de l'estació horària Observatori Nacional de Rio de Janeiro, al Brasil. Rebuda després d'enviar un informe de recepció, acompanyat d'àudio, en un correu electrònic enviat en castellà a dsh@on.br. La carta va tardar només 9 dies a arribar i incloïa fullets informatius molt interessants sobre l'activitat general de l'Observatori i moltes dades sobre el transmissor. La seua pàgina web és http://pcdsh01.on.br/

Què és una estació horària?

En aquest article ens acostarem a l'escolta de les estacions de senyals horaris de freqüència patró, que és un altre aspecte interessant del diexisme poc conegut. Aquestes estacions donen a conéixer a la societat el temps exacte d'una manera constant. El seu servei està dirigit als que necessiten revisar els seus equips de mesura de temps. Per a entendre'n la utilitat, només cal imaginar-se un món sense una norma horària adequada i única. Es podrien produir tot tipus de dificultats diàries: entre altres coses, els programes espacials i nombroses investigacions, per exemple, serien impossibles de realitzar o l'AVE Madrid-València no ens tornaria els diners si no arribara amb un determinat retard.

Rellotge atòmic de cesi
 utilitzat a França als anys 80

Bromes a banda, els serveis oferits per aquestes emissores es troben en funcionament des dels inicis de la ràdio, cap als anys vint. Així, per exemple, en la cima de la torre Eiffel de París va ser instal·lat un transmissor i l'armada dels Estats Units també transmet senyals horaris, destinats principalment a l'ajust de l'equip de navegació de què estan dotats els seus vaixells.

Moltes emissores al voltant del món transmeten encara senyals horaris per a la mateixa finalitat en les bandes costaneres. Altres emissores oferixen els seus serveis per a nombroses branques de la ciència, com ara la sismologia, la meteorologia, l'astronomia, la geodèsia, etc. Entre les emissores es realitza un esforç constant per a coordinar la mesura del temps internacionalment, de manera que en un futur podran mantindre i subministrar una norma horària mundial sense la més lleugera diferència, si no és que ho fan ja. Cal destacar que les variacions horàries d'algunes d'aquestes estacions són d'una centèsima de segon (desviacions que periòdicament són corregides). La majoria d'aquestes estacions, empren controls atòmics de freqüències.

Moltes estacions repartides al voltant del món, compleixen la missió de transmetre senyals horaris amb la finalitat comentada. Per a intentar captar aquest tipus d'estacions, hem de tractar de sintonitzar certes freqüències exactes en alguns casos, que es troben reservades ex professo per a aquest tipus d'estacions de senyals horaris, per exemple els 5000 i els 10000 khz. Concretament, l'estació de Rio de Janeiro va ser sintonitzada per Pere Justo en aquesta última freqüència.

Algunes d'aquestes estacions, no transmeten contínuament, i sí que solen fer-ho a hores fixades. Generalment, a les hores i mitges hores exactes, encara que altres ho facen en moments diferents. Algunes, deixen en antena durant tota l'hora, el so dels segons, i s'identifiquen a cada minut amb un senyal més fort. Altres, poden ser identificades fàcilment, perquè empren anuncis verbals cada cert temps. Un altre grup s'identifiquen a cada minut donant a conéixer el nom de l'estació i minut exacte, com és el cas de l'Observatori Nacional de Rio de Janeiro. Algunes dels EUA, a més de la informació horària, faciliten anuncis meteorològics i en alguns casos prevenen de possibles fenòmens atmosfèrics, tot això dins dels segons buits, que queden després de l'anunci de les hores. Finalment, altres estacions horàries transmeten codis especials destinats als canvis d'horaris d'estiu i hivern amb les indicacions dels dies i dates.

Les estacions que han renovat els seus equips amb el pas del temps, utilitzant noves tecnologies més exactes i precises, continuen transmetent com el primer dia. No obstant això, altres estacions han deixat de transmetre i en això han influït prou els moderns avanços tecnològics, i que en l'actualitat es transmeten senyals horaris via satèl·lit. Ja existeixen en el mercat rellotges assequibles econòmicament que capten aquests senyals horaris transmesos per satèl·lit. L'hora legal ha anat evolucionant i els sistemes de mesurament cada vegada són més sofisticats.

Divisió del Servei de l'Hora
 de L'Observatori Nacional de Rio de Janeiro

L'estació horària de Rio de Janeiro de la qual hem rebut la carta de verificació, està a càrrec de l'Observatori Nacional, que difon la seua informació a través de la Divisâo Serviço da Hora (DSHO).  Segons la informació rebuda de l'emissora, a Brasil va ser la llei 2784 de 1913 la que va crear el sistema de fusos horaris i en 1989 aquesta activitat bàsica de control horari es va delegar en l'Observatori Nacional, ubicat a Rio de Janeiro.

En l'actualitat, l'observatori utilitza cinc rellotges atòmics de cesi que estan en constant connexió i les dades dels quals s'analitzen amb els obtinguts per altres 15 grups en tot el món. En la regió es compara el temps real a través del Sistema Interamericà de Metrologia i les dades també són facilitades a l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures, amb seu a França.

Logo antic de l'Oficina
 Internacional de Pesos i Mesures

L'Observatori Nacional de Rio de Janeiro transmet els senyals horaris i les freqüències patró per a tot el territori nacional brasiler. D'aquesta manera, assegura l'organisme, qualsevol ciutadà, en qualsevol part del territori, té accés a la informació sobre l'hora. Aquestes transmissions tenen aplicació també en la indústria brasilera, o en altres organismes, com el Banc Central del país, per exemple. La comunicació es realitza a través de línies telefòniques, Internet i radiofreqüències.

Les estacions horàries, en general, solen emetre amb molt poca potència. En el cas d'aquesta emissora de l'Observatori Nacional de Brasil, a penes un quilovat, en els 10.000 kHz. Es tracta, possiblement, d'una de les estacions més jóvens del seu gènere perquè va començar a transmetre al novembre del 2008. La transmissió, pot paréixer avorrida per a una persona no aficionada a la ràdio. Consisteix en un avís gravat amb veu femenina que diu en portugués: "Observatori Nacional", seguit de l'hora actual (hora, minut i segons), informació que s'ofereix cada 10 segons i amb un bip curt cada segon, que sol repetir-se de manera contínua. Només es canvia l'hora, minut i segon en què es difon el missatge.

Aquesta emissora no ofereix targeta QSL a canvi de l'informe d'escolta, però sí que envia una extensa carta de verificació. A vegades, les respostes arriben amb materials i informacions tècniques, com és el cas de la carta de verificació que ens ocupa, que ha rebut Pere Justo. El meu informe de recepció del mes d'agost va ser contestat només nou dies després amb una carta, i un fullet sobre l'activitat general de l'organisme. La carta estava firmada pel Sr. Ricardo José de Carvalho, cap de la divisió del servei de l'hora i incloïa diferents dades sobre el transmissor, com el fabricant, el model, la potència o el tipus d'antena, entre altres dades rellevants que no solen oferir normalment les emissores tradicionals.

Deu ser l'única veu en portugués dins del món de les estacions horàries. Pel que he llegit en Internet, aquesta estació és una excel·lent verificadora i a més ho fa ràpidament, com demostra la verificació tan diligent del meu informe d'escolta. Sens dubte, això és d'agrair i ens invita a tractar de sintonitzar-la.

Criatures d'ultratomba



Il·lustració de Varney
 the Vampire de 1847.



Criatures d'ultratomba és una antologia de relats clàssics de vampirs i de terror d’autors europeus del segle XIX. Els ha publicat l'editorial Tàndem, inaugurant una nova col·lecció, "Tomba oberta". Bram Stoker va crear el vampir per excel·lència, Dràcula, però molt abans, altres mestres de l'escriptura ja havien definit els fonaments del terror modern, estampant en els seus contes la seua visió acurada sobre aquest mite perdurable. L'escriptor David Mateo s'ha encarregat de seleccionar i prologar alguns d'aquests mestres, en aquesta col·lecció formada pels següents relats:

«La família del Vurdalak» de Tolstoi

«Berenice» d'Edgar Allan Poe,

«L’esquelet del comte, o l’amant vampira», d' Elizabet Caroline Grey,

«La morta enamorada», de Théofile Gautier,

«El vampir», de John William Polidori,

«Morella», d' Edgar Allan Poe,

«VYI», de Nikolai Gogol i

«No desperteu els morts», de Johann Ludwig Tieck.

Criatures d'ultratomba és, així, la més que remarcable aportació de Tàndem Edicions a la moda dels vampirs, personatges temuts des de temps llunyans i que han servit per a crear tota mena de llegendes ancestrals i que ara en els temps actuals tornen a estar en auge. Criatures d'ultratomba no té res a veure amb els vampirs moderns dels últims best-sellers mundials, afortunadament. Per l'obra, desfilen de fet, els relats inquietants i desconcertants de Poe, l'ambient terrorífic de Tieck, narracions de caire més popular, com ara la llegenda ucraïnesa de VYI, el seductor vampir de Polidor, de vida desordenada, la femme fatale de Gautier, el vampir com a víctima d’un experiment (Grey) o d’una espècie de malaltia (Tolstoi). En definitiva, el vampirisme vist de des molts punts de vista.

Encara que tots els relats són excel·lents i per als lectors seria un pecat botar-se'n un, a Pere Justo li han agradat sobretot "La família del Vurdalak", de Tolstoi, "La morta enamorada" de Gautier, "El vampir", de Polidori, "VYI", de Gogol i "No desperteu els morts". És a dir, pràcticament tots.

　

Del disseny de la coberta, que reproduïm ací, s'ha encarregat Iban Barrenetxea, amb un fantàstic dibuix que representa un home vampir amb el seu aspecte humà, recolzat sobre una làpida de cementeri. El vampir, amb somriure malèvol, té en les mans una copa (de què?) i recolza la mà esquerra en un bastó, el pom del qual reprodueix una calavera. No falten tampoc en el disseny, el tradicional corb i el gat negre, que contribueixen a crear un ambient certament inquietant en el disseny de la portada. Impressionant aquesta il·lustració.

Remarcable també la traducció, a càrrec de Josep Lluís Navarro. No se li ha passat per alt, a Pere Justo, l'esforç que fa el traductor per acostar el lèxic dels relats a l'estàndard valencià actual (incloent expressions no sempre habituals en els autors valencians coma ara l'ús de l'objecte directe amb preposició, utilització sistemàtica del verb paréixer, possessius àtons en els usos habituals de l'oral valencià, mon pare, pretèrit imperfet de subjuntiu del verb veure, vera i no veiera, etc.) En fi, un apreciable esforç per acostar el registre escrit a la parla habitual valenciana, fet que sense dubte ha de repercutir a fer més proper a l'alumnat un text que acosta als jóvens valencians i per què no als de la resta del domini lingüístic, les narracions d’aquests clàssics del terror.



El Vampir, litografia de Moraine (S. XIX)
il·lustrant el moment en què, exhumat el vampir,
 és destruït clavant-li una estaca en el pit 



Malgrat que el format i el plantejament de la publicació, com queda dit, és de caire juvenil, trobe que es tracta d'una selecció perfectament vàlida per als lectors adults interessats a conéixer la literatura vampírica dels primers temps, o que simplement vulguen fer un tast dels relats de terror d’aquella època. Lligen aquesta selecció, si els agraden els vampirs, els de tota la vida.

La Pirenaica (Radio España Independiente)

 

QSL de La Pirenaica

La gent ha perdut la memòria. És com si la consideraren quelcom inútil? Si em lleves els records, què queda de mi? M. Vázquez Montalbán


«Aquí Radio España Independiente, Estación Pirenaica, la única emisora sin censura de Franco...»

 Així iniciava les seues emissions una ràdio clandestina per ona curta que, durant més de 30 anys, es va enfrontar a la propaganda del règim franquista, va polemitzar amb els seus mitjans de comunicació i va informar de les lluites obreres i estudiantils, des d'un imaginari emplaçament pirinenc. Va ser Dolores Ibárruri «Pasionaria», qui va batejar Radio España Independiente amb el sobrenom de La Pirenaica, per a acurtar psicològicament la distància que els separava dels seus oients en l'interior del país. A pesar de la llunyania física de l'emissora, els seus responsables van crear la llegenda que emetia des d'algun punt indeterminat dels Pirineus. D'eixa forma, tractaven d'alimentar la idea que dins de les fronteres seguia encesa la flama de la resistència a la dictadura.  

　

Pocs espanyols hi haurà -almenys de la generació que va participar en la guerra civil i de la que va madurar en una llarga postguerra- que no escoltaren en algun moment aquesta emissora comunista que els més ingenus creien en els Pirineus, els saberuts situaven a Praga i que va estar realment a Moscou primer i a Bucarest després. Els pares de molts de nosaltres ens han contat històries sobre les condicions en què s'escoltava l'emissora en les fàbriques, p. ex., i de com es perseguia aquest fet, rapant al zero als qui eren sorpresos escoltant-la, p. ex.

Radio España Independiente (REI) va nàixer en els albors de la postguerra espanyola. El 22 de juliol de 1941, les seues ones van arribar a Espanya des de Moscou per primera vegada, i no ens van abandonar fins al 17 de juliol de 1977, dia en què el seu director, Ramón Mendezona (àlies Pedro Aldámiz) s'acomiadava de tots els oients. De colp i de repent, es deixaven arrere quasi 36 anys de emissions clandestines esquivant la censura imposada pel franquisme als mitjans de comunicació.

Transmissor de jamming desde Barcelona (1944)

La Radio Pirenaica es va convertir en un verdader mal de cap per a Franco, que va autoritzar el manteniment del Servicio d'Interferència Radiada (una xarxa d'estacions d'interferència controlada per l'almirall Carrero Blanco) per a dificultar que el senyal arribara als receptors. Els diners i el suport tecnològic van arribar des dels EUA. La REI romania en alerta i contraatacava amb emissions volants des de Bulgària o Hongria, augmentant la potència o canviant freqüències. Però a pesar dels esforços del govern franquista, dels xiulits, brunzits i sorolls de fons (el famós jamming), la Pirenaica es va convertir durant anys en el referent de la ràdio a Espanya. Tractant d'augmentar la potència i véncer les interferències franquistes, es van arribar inclús a inventar «ones volants» que canviaven constantment o es van arribar a enviar programes gravats per a ser retransmesos des d'altres països a hores i per ones imprevistes. Era una autèntica guerra radiofònica.

De fet, les autoritats espanyoles sabien que l'emissora era molt escoltada a España i la Delegació Nacional de Propaganda franquista encarregava i es rebien no pocs informes dels seus delegats provincials repartits per l'anomenada pell de bou en què es denunciava l'escolta d'aquestes emissions. És més, el govern franquista intentà detindre els atacs verbals d'eixes emissions amb protestes davant de la representació francesa a Madrid, que, habitualment, s'ignoraven, entre altres coses perquè l’emissora no estaba situada a França. I al final, es va decidir que Radio Nacional de España s'encarreguera de la propaganda cap a l'exterior per a contrarestar la que feia la ràdio de l'exili. L'aleshores emissora oficial franquista inicià unes emissions en llengües estrangeres dirigides a l'exterior.

Molts sintonitzaven La Pirenaica per convicció, altres per curiositat..., però tots escoltaven, després de la melodia de Suspiros de España, la seua salutació diària a l'oient, que ha quedat gravada en la memòria de la generació de postguerra i que encapçala aquestes línies: «Aquí Radio España Independiente, Estación Pirenaica, la única emisora española sin censura de Franco...» Eixa ràdio i els esforçats que la van crear i van mantindre, van jugar un paper decisiu en la recerca dels camins de la llibertat: paper polític, psicològic i periodístic. Des del punt de vista del contingut propagandístic, es tractava de ser cada dia més convincent, menys llunyà, més informat.

Redacció de REI caps als anys 50

La seua programació era complexa i variada, encara que buscaven el llenguatge directe i els vocables naturals. La jornada començava a les 7 del matí. Els programes es gravaven i, després d'un control tècnic, eren emesos al llarg de tot el dia i sense cap variació, almenys que algun esdeveniment realment important obligara a canviar-los. La jornada de la redacció acabava a les 2 de la vesprada amb un nou butlletí de notícies que obria el programa de sobretaula. A la vesprada, a partir de les 5 fins a les 10 de la nit, un redactor i un locutor preparaven les notícies que arribaven pels tèlexs i redactaven nous butlletins informatius.

El seu periodisme va enganxar a diverses generacions d'espanyols, que enviaven multitud de cartes d'agraïment. Va haver-hi mesos que la redacció va rebre més de 1.200 cartes de totes les províncies espanyoles..., inclús de països estrangers. La preocupació dels redactors i locutors se centrava a evitar que pareguera "una cosa de fora" o "de l'emigració", sinó una emissora que bé podria haver estat a Madrid, Alacant o Sevilla, si li hagueren deixat, és clar.

La seua graella comprenia programes com "Antena de Burgos" (realitzat pels presos dins del penal de Burgos) fins a l'atemptat en què va morir Carrero Blanco. Van seguir el procés de Julián Grimau, la campanya proamnistia i el missatge de Menéndez Pidal amb el document firmat per 1.161 intel·lectuals, estudiants i obrers, exigint llibertat d'associació, llibertat sindical, dret de vaga, llibertat d'informació i expressió. A més, van estar en les mines d'Astúries, en les muntanyes de Cuba quan es va iniciar la revolució, en el naixement de CC.OO., en la malaltia senil del franquisme, en Palomares...

La Pirenaica es va acomiadar dels seus oients el 17 de juliol de 1977, emetent des de Madrid la sessió inaugural de les Corts Constituents. En el comiat de Radio España Independiente deia Pedro Aldámiz: "Expresse el meu agraïment a tots els que amb la seua ajuda desinteressada van fer possible aquestes 108.360 emissions. Done les gràcies als milers de col·laboradors anònims que amb les seues cròniques han difós la veritat del que passava a Espanya, i als camarades que des de la presó de Burgos, deixant-se la vista i arriscant molt en la tasca, van assegurar durant 8 anys l'emissió setmanal d"Antena de Burgos". Aquesta aventura és un cas sense parangó en la història de les emissores clandestines. En la meta ja del llarg camí, a la natural tristesa, que causa abandonar la labor entranyada i entranyable, s'uneix l'alegria de veure el nostre poble reconquistar la llibertat".

Poden escoltar o descarregar-se l'emotiu programa del 17 de juliol de 1977 de la Radio Pirenaica, en http://programasdx4.podomatic.com/entry/index/2009-02-24T10_03_46-08_00

Adaptat per Pere Justo a partir d'un text de María José Millán Trujillo, «Radio España Independiente: información y propaganda desde el exilio», en La literatura y la cultura del exilio republicano español de 1939: II Coloquio Internacional, La Habana, GEXEL, 2000 i a partir d’Entre el mito y la propaganda, de Marcel Plans.

Sobre Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira

Literatura i Ràdio



La Tinença amb neu



L'acció de la novel·la se situa en l'època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l'activitat guerrillera a les comarques del nord valencià. En Viatge al final del fred es narra el viatge del metge traumatòleg Salvador Montull, exiliat a la Gran Bretanya després de la Guerra Civil, des del port de València fins a les muntanyes del nord del territori, concretament per les comarques dels Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Pretén ajudar un dels darrers grups de maquis, acorralats i angoixats, que resten ocults i volen fugir a França. El grupuscle de guerrillers antifranquistes està comandat per la germana bessona del metge, amb la qual aquest manté un fosc vincle. Durant el viatge coneixem, per mitjà de l'alternança del punt de vista de cadascun dels dos germans, successos del passat i en particular l'equívoca relació que mantenen els dos, que insinua una atracció entre ells que depassa els límits d'allò admés socialment entre dos germans. Algú ha dit que es tracta de la més imposible història d’amor en l’últim reducte del maquis.

Al voltant dels germans descobrim un ampli conjunt de personatges secundaris, que adquireixen una certa importància. En primera instància, tenim l'àmbit familiar on trobem el pare i la mare, recordats en diversos episodis, el pare antic metge rural de la comarca. En un segon cercle, el de les amistats, s'inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns successos de la guerra, però important sobretot pel fet de ser qui demana a Salvador que ajude el grup de maquis on està la seua germana. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte, el personatge més important després dels protagonistes. És l'encarregat d'acompanyar Salvador durant tot el viatge.

　

En tercer lloc, apareix el grup de personatges propis del món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament mediatitzades per aquest medi hostil: solitàries, taciturnes... i conscients totes de la proximitat de la mort.

Si haguérem de destacar un tema sobre tots els de la novel·la diríem que és el fred, les fortes gelades (no oblidem el títol del llibre), que actuen com a element profètic. Som conscients que alguna cosa greu està covant-se. Es tracta d'una gelor desmesurada, que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar inclús el corrent del rierol, establint el regne del silenci total que anuncia, assegura l'autor «alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia».

La ràdio també és present en Viatge al final del fred. He localitzat dos moments on apareix. Així, en el diari de la cap dels guerrillers, trobem una anotació del dia 22 de desembre de matí en què llegim que "els hòmens tenen l'orella enganxada a la ràdio escoltant la transmissió del sorteig, com uns xiquets". Es tracta, és clar, del típic i tradicional sorteig de Nadal, que desde temps immemorials es retransmet per la ràdio espanyola i després per la televisió. La ràdio, que funciona amb una bateria furtada al camió de l'ordinari de Rieres, ajuda els maquis a mantindre un cert contacte amb la realitat, encara que siga a través del popular sorteig.

La segona ocasió en què la ràdio ix a col·lació és la nit de Nadal, la del 24 de desembre, en què els guerrillers "encara vam fer un poc de festa". Llegim en el diari que el sopar va consistir en "un sopar de costelles de cabra a la brasa, i de postre ametles amb mel i avellanes torrades, racionant el poc vi que queda encara, i amb música d'una emissora francesa". Una emissora francesa d'ona curta probablement o, potser, d'ona mitjana, les quals s'escolten molt bé de nit pel territori valencià i més encara en un espai obert com el lloc on es trobaven els maquis.

L'autor de Viatge al final del fred és Joan Francesc Mira, probablement un dels escriptors més rellevants de la literatura catalana en la actualitat i destacat activista cultural. En el seu moment, Viatge al final del fred va ser finalista del premi Sant Jordi de 1982. La novel·la va ser publicada inicialment el 1983, però en una versió més reduïda; tant, que afectava, segons pareix, la comprensió de la història que s'hi narra. Per això, la versió que Pere Justo ressenya ara, publicada per Bromera el 1998, és la versió definitiva.

El jurat, en 1982, es decantà al final per una altra obra, la del novell Toni Pascual, a pesar que la tercera novel·la de l'escriptor valencià era clarament favorita. Fou una decisió polèmica, que va decidir premiar un autor novell. I tot això, després que Mira patira una experiència similar però en sentit invers amb el premi Josep Pla de 1973, en el qual la seua obra El bou de foc havia quedat finalista darrere d'una novel·la del veterà Llorenç Villalonga (en aquella ocasió, el jurat optà per premiar l'autor més consagrat, enfront de l'aleshores jove novel·lista valencià).

Si entrem en el terreny de les valoracions, cal deixar de banda ara la trajectòria cultural i política de l'autor, que em mereix tots els respectes i dic clarament i sense ambages que la novel·la no m'ha agradat. No m'ha transmés cap inquietud espiritual, ni m'he sentit identificat amb els patiments dels maquis (per molt lloable que fóra la seua resistència) ni m'ha trasbalsat ni m'ha arribat al cor, llevat de moments molt puntuals. Dir el contrari seria enganyar-los i Pere Justo no està ací per a enganyar a ningú. En el meu perfil, em definisc com a escèptic, és a dir, disposat a dubtar, i deixen que dubte a l`hora de recomanar-los aquesta novel·la.

Tot i això, no vull carregar massa les tintes. Destaque positivament l'anotació del diari de la guerrillera del 3 de gener, matí, redactat amb una gran sensibilitat i dotat d'un lirisme fora mida, amb un silenci que s'ha ensenyorit per tot arreu i que no presagia res bo, com hem dit ja: "Igual que si s'haguera suspès el moviment de totes les coses, i el meu també, esperant alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia". A destacar també, l'impresionant pròleg del llibre, a càrrec de Carles Mulet, digne de millor causa. Respecte al fet de llegir la novel·la o no, facen el que creguen oportú, després no es queixen. No diguen que no els vaig avisar...

Viatge al final del fred,  Ed. Bromera, 1998.

Sobre Santuari, de W. Faulkner

L'interés per William Faulkner (1897-1962) em va nàixer arran de la projecció en la televisió d'una sèrie que algun lector potser recorde i que s'anomenava "El largo y caluroso verano". Era l'època en què encara Pere Justo veia la tele. Algú em va dir que la seua novel·la El villorrio estava en la base d'aquella pel·lícula i em vaig decidir a llegir-la, persuadit que si la pel·lícula m'havia agradat, el llibre m'agradaria encara més, però no va ser així en absolut. El llibre em decebé terriblement.

Fins al punt que Santuari (1931), novel·la que ressenyem hui portava dotze anys en un dels prestatges de la meua modesta biblioteca sense que em decidira a donar-li una segona oportunitat al Premi Nobel americà de 1949. Angoixat ara per les calors estivals, li arribà el moment.

La panolla desfloradora

Diuen els crítics que Santuari és una de les obres mestres de Faulkner. Tot i això, té tots els ingredients per a ser una novel·la truculenta. I si no paren atenció a l'argument: Temple Drake, joveneta frívola de dèsset anys, guapa i filla d'un jutge és desflorada per un gàngster i, més tard, reclosa en un bordell de Memphis. Si, a més, els dic que el gàngster és impotent i, per tant, la desfloració no es porta a terme amb l'arma reglamentària sinó amb una panolla i que, per acabar-ho d'adobar, el delinqüent, contracta en el prostíbul un rufià amb qui Temple fa l'amor, davall de l'atenta mirada seua, és possible que vostés arriben a la conclusió que no tenen el cos hui per a tanta novel·la barata. Potser Borges pensava també en Santuari quan va dir allò que els novel·listes nord-americans havien convertit la brutalitat en una virtut literària. Certament, els hòmens i les dones que apareixen en la història són quasi tots execrables.

I això que aquests horrors només són una mostra d'allò que desfila pel llibre, on a més trobem un penjament, un linxament amb incendi i bona cosa de degradacions socials, a més d'un racisme palés practicat i refrendat per alguns dels personatges que desfilen per la novel·la. Potser val la pena recordar ací que Faulkner parlà i escrigué molt sobre la segregació racial. Aquestes manifestacions a favor dels negres no les arribà a pair ni la seua pròpia família del Sud dels EUA.

Malgrat tot, i encara que parega mentida, la idea que s'estan fent vostés de Santuari no és del tot justa. Hi ha alguna cosa en la novel·la que la salva del fulletó (diuen que la primera versió, de 1929, era encara més terrible perquè incorporava alguna seqüència explícita d'incest entre el protagonista masculí, un advocat anomenat Horace i la seua fillastra Little Belle).

Segurament, la mestria de Faulkner per a fer una bona novel·la, a pesar de tots els elements anteriors, és certament remarcable. Tot i que no serà Pere Justo tampoc el que llance coets d'alegria després de llegir Santuari (tampoc en aquesta ocasió) sí que hem de reconéixer que és una novel·la que es llig de grat i a qui, els amics de les emocions fortes, li trauran un suc profitós. Fixen-se vostés amb quina poca cosa ens conformem!

Diuen els que entenen que és de destacar positivament en la novel·la el fet que el narrador oculta molta informació al lector, fet que potencia la intriga. Per exemple, del desflorament que els contava adés ens assabentem amb tota claredat cap al final de la novel·la i diuen que aquest i molts altres detalls d'aquest tipus són una mostra de bona conducció novel·lesca. Asseguren que això arriba a encisar el lector. A Pere Justo, sincerament, totes aquestes dades amagades que Faulkner ens va amollant quan li ve de gust estigueren a punt de fer-li abandonar la novel·la en algun moment, cosa que no lamenta ara. Com veuen, allò que algun crític destaca positivament, potser per al lector és un entrebanc més que una virtut.

I és que el narrador, en Santuari, mai ens diu tot i fins i tot, sovint, ens despista, ens diu mitges veritats que cinquanta pàgines després coneixem amb exactitud. Tot i això, haurem de reconéixer que segurament en l'essència del gènere novel·lístic figura allò de deixar una part de la història a la lliure interpretació del lector. El problema estarà, supose, en la proporció d'informació que s'amaga. No m'estranya gens que una part de la crítica nord-americana retraguera a Faulkner els seus excessos novel·lístics i els seus paràgrafs embolicats. Ell es defenia assegurant que no era un erudit, sinó un granger. Cada u que extraga les seues conclusions.

I ara, un comentari directament relacionat amb la formació (o deformació) lingüística de Pere Justo: llig en el Diccionari de la Llengua Catalana que un santuari és "una capella, església, lloc que ha adquirit caràcter sagrat a causa d'una revelació de la divinitat […] i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge". O siga, més o menys el que tots sabíem. No apareix cap edifici d'aquest tipus en l'obra i em costa molt de veure en el títol alguna referència a algun tipus de santuari metafòric o figurat. No haurien d'haver pres els traductors, tant en català com en castellà, la segona significació de la paraula anglesa sanctuary, asil, refugi? El problema no és nou i ja ens vam adonar fa molts anys els que tenim alguna inquietud lingüística que quan els periodistes parlaven del "santuari francés" dels terroristes no es referien a una església o catedral sinó a un lloc on es refugiaven després de fer les malifetes.

I bé, per a acabar i tornant a la novel·la: el gàngster desflorador, amic dels cereals, es diu Popeye. No és broma. En conclusió, si els agraden les emocions fortes, dediquen uns dies a la lectura de Santuari. Ja em contaran.

Santuari

de W. Faulkner, versió en català de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Proa, 1970.

Gilead de Marilynne Robinson

Si prefiere leer una versión en castellano de este artículo, clique en http://www.upv.es/~csahuqui/julio/s500/23ju2012.pdf, pàg.31.

Sobre Gilead de Marilynne Robinson

El pastor protestant John Ames, fill i nét de predicadors, haurà mort quan el seu fill de set anys òbriga la llarga carta que ara està escrivint. Estem en 1956, John té 76 anys i sent que el final està prop. És casat amb l'actual senyora Ames, molt més jove que ell. La dona havia patit molt, encara que mai arribem a conéixer la seua verdadera història. El pastor es va enamorar d'ella i en ella ha trobat consol i suport. Ara pareixen ser feliços. L'ancià és conscient que el fill de set anys mai coneixerà la seua història. El protagonista accepta la certesa d'una mort pròxima però manté l'esperança d'allargar el seu temps en el món per l'amor que sent cap a la seua família. I així, en Gilead (Iowa), Ames comença a escriure una espècie de testament, la història de la seua família.

Escriu el diari -el llibre- per al seu fill. És una carta d'amor del pare a un fill al qual no veurà créixer. Escriu sobre la memòria de la família: sobre el seu iaio, un home involucrat en les lluites contra l'esclavitud, o sobre el pacifisme de son pare durant la Guerra Civil americana. I sobre la seua pròpia vida, la del pastor John Ames, una vida aïllada, tranquil·la (si s'exclouen els nombrosos sermons dominicals) i pràcticament sense incidents, molt diferent de la del seu iaio, el profeta visionari, abolicionista feroç defensor de la lluita armada contra l'esclavitud, i també diferent de la del pare, convençut pacifista quàquer.

Una vida, la del pastor John Ames, en soledat i oració, dedicada a la lectura de la Bíblia i a escoltar els partits de beisbol en la ràdio. Existència que ha sigut il·luminada en la vellesa per l'amor de la seua actual dona, que va aparéixer del no-res com un àngel, i l'enamorament mutu dels quals ens és contat com si de dos adolescents es tractara. Una de les característiques dominants del protagonista és la gratitud a Déu per aquest consol inesperat en l'etapa final de la seua vida.

Gilead és una novel·la tranquil·la, sense estridències, pausada, que transcorre lentament entre xicotetes històries i altres molt més impactants. No es troba a faltar res, ni més rapidesa ni personatges més trepidants. Si vosté buscava una novel·la d'acció, aquesta no és la seua. Per això, l'autora no evita caure, quasi obligatòriament, en llargues disquisicions religioses més pròpies d'un assaig filosòfic que d'una novel·la. Supose que és el tribut que cal pagar quan un es troba amb una novel·la profunda. Cal reconéixer a l'autora un estil humil, que és exactament el contrari del virtuosisme buit de molts escriptors que són molt populars hui en dia.

Hem dit que una de les poques diversions del pastor John Ames és escoltar els partits de beisbol en la ràdio (p. 52, p. 54). En efecte, apareixen en Gilead algunes referències a la ràdio, que permeten albirar el paper que jugava en la vida del reverend i potser en la de tota la comunitat de l'aldea. Ames l'escolta a les fosques (p. 10), en la penombra mentres menja (p. 135), escolta una cançó i s'atreveix a moure's un poc al ritme de la melodia, a pesar de la seua edat (p. 60), i el mateix fa quan sona un vals (p. 126). Altres vegades escolta la ràdio mentres llig algun llibre vell i “el vent bufa i la casa cruix” (p. 107). O quan l'escolta amb el seu inseparable amic Boughton, pare, i aquest últim riu entre dents pel que està sentint (p. 230).

En un moment donat, veges per on, els fidels li regalen una televisió perquè seguisca els partits de beisbol, i ell assegura que així ho farà (p. 140). El gust del reverend per la ràdio, no lleva que es queixe també en un determinat moment que aquesta sembre un mar de confusió pel que fa a la teologia: “Passes quaranta anys ensenyant la gent a cobrar consciència de la realitat del misteri i llavors arriba un individu qualsevol, sense més coneixements teològics dels que puga tindre un conill, es fa amb un ministeri per la ràdio i tot el teu treball cau en l'oblit”. Encara sort que la televisió és pitjor, assegura el reverend. En fi, tot no són bondats per a la ràdio… Del comentari del reverend sobre la teologia, podem extraure la conclusió de la gran influència que exercia la ràdio sobre esta comunitat nord-americana, en aquest moment de la història.

Probablement no sabran vostés que Gilead és una de les novel·les preferides de Barack Obama, segons constava en les preferències literàries del seu perfil de Facebook. Tampoc açò té per què implicar res, però ja ho he dit. Gilead va meréixer el premi Pulitzer 2005 i el National Book Critic Circles Award i diuen que ha consolidat Marilynne Robinson, la seua autora, com una de les narradores més imponents i de major qualitat de l'actual narrativa nord-americana. No esperen una novel·la que recordaran durant anys, però lligen-la.

Gilead, versió en castellà en Círculo de Lectores.

Targetes de Ràdio Taiwan Internacional

Dos targetes QSL, sense dades de verificació, de Ràdio Taiwan Internacional, rebudes “en agraïment a la seua participació i recolzament a l’Exposició Internacional de Flora Taipei 2010, que es portà a terme entre el 6 de novembre de 2010 i el 25 d’abril de 2011.”

Premi en el concurs sobre el 50 aniversario de la creació de Ràdio Havana de Cuba

Pere Justo va rebre com a premi un cedé de música cubana, dos exemplars endarrerits del periòdic Granma, un clauer de l'emissora, diverses insígnies, un banderí i altres detalls.

Targeta QSL de Ràdio Taiwan Internacional

Va tardar 17 dies a arribar després d'un informe de recepció enviat per correu-e, en castellà, a rti@rti.org.tw

Targeta QSL de Ràdio Bulgària

Va tardar 20 dies a arribar, després de sis informes de recepció (tres del mes d'abril i tres del mes de maig), enviats en castellà per correu-e a spanish@bnr.bg

Targeta QSL de Family Radio

Va tardar 28 dies, després d'enviar un informe de recepció en castellà per correu-e a espanol@familyradio.org

Què és una targeta QSL?

Ona curta per a principiants. Què és una targeta QSL?

En la llicó anterior vam veure què era l’ona curta i què feia falta per a escoltar l’ona curta. Bé, ja tenim la ràdio en les mans i n'hem estirat l'antena tant com done de si. La primera cosa que ha de saber és que normalment les emissores d’ona curta no emeten les 24 hores al dia, com les d’ona mitjana o FM, sinó que a vegades només ho fan durant unes quantes hores, i sovint durant una hora o menys. Vol dir això que el millor és conéixer les hores d’emissió i les freqüencies de les emissores que ens interessa sintonitzar. De com aconseguir-les ens ocuparem en una altra lliçó. Però en una primera fase d’experimentació, n’hi haurà prou de girar la rodeta de la nostra ràdio analògica o anar introduint freqüencies a l’atzar en la nostra ràdio digital. S’adonarà vosté ràpidament que escoltarà moltes més emissores en horari nocturn que no durant el dia, i això perquè per la nit les ones es transmeten millor. No li costarà gens trobar les primeres emissions en llengües desconegudes i amb un poquet de paciència i sort localitzarà també algunes emissions en castellà, anglés o francés. Si té molta sort també podrà sintonitzar la curta emissió en català de Ràdio Exterior d’Espanya.

Notarà també que la qualitat de la recepció no és la de l’ona mitjana o la de la FM. Això és el que hi ha i quan un sintonitza emissores llunyanes la qualitat de la recepció queda en segon lloc. Sovint el que ens importa als que gaudim amb aquestes coses és la recepció en ella mateixa, independentment de la qualitat del programa o de la qualitat de la recepció (sempre que siga mínimament comprensible, és clar). Si esperava una recepció fantàstica i en estèreo encara està a temps de tornar la ràdio que ha comprat perquè estarà en garantia.

Doncs bé. Busque un boli i un paper perquè procedirem a fer un informe de recepció. Que què és açò? Bé, ací és on entra el concepte de targeta QSL. Moltes emissores li envien debades a casa unes targetes sovint molt boniques en què agraeixen la seua sintonització, sovint acompanyades d’alguns adhesius, banderins o altres detalls. Açò és la targeta QSL, el nom de la qual ve del codi de senyals de tres lletres utilitzat en comunicacions que vol dir més o menys "targeta amb avís de recepció", és a dir és una manera de reconéixer que l'informe era correcte i l'emissora li ho agraeix enviant-li la targeta.

Si vosté vol convertir-se en un col·leccionista de targetes QSL, cal que envie a l’emissora l’informe de recepció de què parlàvem, que inclourà els detalls de la sintonia, com ara dia, hora, qualitat del so, possibles interferències, etc. Moltes emissores admeten ja els informes de recepció per correu-e, encara que altres s’estimen més que vosté els envie una carta. En l’informe d’escolta que vosté els enviarà els farà constar també un xicotet resum del que va sintonitzar, de manera que l’emissora estiga segura que vosté la sintonitzà de veres. Els informes de recepció són molt valorats per les emissores d’ona curta. És l’única manera de conéixer si el senyal arriba amb qualitat arreu del món i de mantindre un contacte estret amb l’oient de l’altra punta del món. Les emissores més professionals contestaran a tots els seus informes amb la corresponent targeta QSL però no s’enfade tampoc perquè n’hi haja unes altres que no contesten mai o tarden mesos i mesos a fer-ho. N’hi ha de tot i un bon radioescolta ha de tindre molta paciència amb aquests detalls. El rècord personal de Pere Justo en la recepció d’una targeta QSL el té el Canal Internacional de Ràdio Nacional de Veneçuela que va tardar 375 dies a enviar-me la targeta. Però la va enviar. Unes altres s’han quedat pel camí i mai m’han contestat.

La targeta QSL que acompanya aquest text és l’última que he rebut, corresponent a un informe de recepció en castellà enviat a l’emissora Family Radio, una emissora nord-americana que emet desde Califòrnia i el senyal de la qual arriba a València des de Wertachtal (Alemanya). Vaig enviar l’informe per correu-e a
espanol@familyradio.org i ha tardat només 28 dies a arribar-me. Curiosament, el seu propietari, és Harold Camping, un ancià que s’ha fet famós entre altres coses per pronosticar la fi del món per al 21 de maig de 2011, després d’una lectura detalladíssima de la Bíblia. Segur que han seguit el cas aquestes últimes setmanes perquè va tindre molta repercussió en els mitjans de comunicació. Bé, finalitzem ací la segona lliçó del curs d’ona curta per a principiants. En la pròxima lliçó aprendran a fer un informe de recepció amb detall i podran començar a rebre les anhelades targetes de verificació.

　

Sobre El pont invisible de Julie Orringer

Si prefiere leer la una versión en castellano de esta reseña, consulte http://www.upv.es/~csahuqui/julio/s500/22en2012.pdf

En 1937, Andras Lévi, un jove procedent de Konyar, a Hongria, rep una beca per a estudiar arquitectura a París. Arriba a esta ciutat on viu en condicions precàries i trava amistat amb Rosen, Ben Yakov i Polaner, tres estudiants jueus com ell. Porta també una misteriosa carta que ha promés entregar a la Sra. Morgenstern en la rue de Sévigné, una professora de ballet. L'inviten a menjar amb l'excusa que conega la seua filla, però en qui ell es fixa és en Klara, la mare, en la Sra. Morgenstern. Des del principi es fa patent que la diferència d'edat entre ambdós i la presència de la filla seran dos conflictes difícils de superar, encara que tal vegada el més greu per a Andras siga la certesa que Klara encara ama el seu difunt marit, un tema de què ella es nega a parlar. A més, està l'assumpte de no poder enviar la carta des d'Hongria sinó haver d'entregar-la en mà. Quina història oculta esta dona? Sens dubte oculta quelcom, però no ho desvelarem ara. En definitiva, no pot tornar a Hongria. De fer-ho, la farien presonera.

Els germans d'Andras també estan buscant la manera de sobreviure fora d'Hongria, en un moment en què Europa s'estremeix davant de l'inici de la Segona Guerra Mundial. El pont invisible ens trasllada al començament de la Gran Guerra i ens introdueix en la vida dels tres germans Lévi. Tibor, al seu torn, estudiarà medicina a Mòdena i Mátyás, el menor, deixa d'anar a l'institut a Hongria i es dedica a l'espectacle a Budapest. Els germans Lévi desperten a la vida i volen créixer lliures però, com a la resta de jueus, un futur incert plana sobre ells.

Així, per tant, l'estada d'Andras a París no es limita a una història d'amor. Els conflictes polítics han aparegut i influeixen en la vida dels protagonistes de forma directa. L'antisemitisme és un fet en alguns països europeus. En la seua estada a París, Andras percep que els jueus es veuen discriminats per la resta de companys i, a més, la possible entrada de França en la guerra amenaça directament els seus interessos com a estudiant.

A causa de certs problemes que sorgeixen amb els permisos de residència, Andras i Klara es veuen obligats a tornar al seu país natal, on ell és traslladat a diversos camps de treball. Que què és un camp de treball? No es preocupe. Jo tampoc ho sabia. Ara li ho explique: l'objectiu d'aquests camps era facilitar les coses a les divisions de soldats en guerra de l'exèrcit alemany, amb activitats que anaven des de cavar una trinxera a traçar una carretera en un territori ple de mines. Treballs dur, amb els hòmens en condicions de semiesclavitud, morts de fam i amb una atenció sanitària pràcticament inexistent. Jo mai havia sentit ni llegit res dels camps de treball i crec que aquest és un dels punts d'interés de la novel·la. L'autora utilitza desenes de pàgines a descobrir-nos de forma detallada i amena com funcionaven, la manera en què els superiors tractaven els hòmens i les dures condicions de vida que havien de suportar, a pesar que Hongria oficialment no estava en guerra. Les xifres de morts en els treballs forçats van ser menors que les dels camps de concentració, però no per això deixen de ser esgarrifoses.

Molt interessant, doncs, aquesta part de la novel·la que transcorre en els camps de treball, on Andras va tindre la sort d'entrar en la mateixa divisió que un antic company seu, Mendel Horowitz. Junts, un com a il·lustrador i l'altre com a redactor, van crear diversos xicotets periòdics, més o menys tolerats pels caps, amb la intenció d'evadir-se de l'angoixa i distraure també els seus companys. Un xicotet periòdic que es prenia amb humor les vivències diàries en els camps de treball.

Mentrestant, els germans d'Andras també han sigut conduïts a destins semblants al seu, però a ell, la família i Klara l'esperen a Hongria. Els uns i els altres pateixen per no saber com es troben els seus éssers volguts; a més, a mesura que la guerra avança, les coses es compliquen també per a les dones de les ciutats. Potser el lector s'haja preguntat d'on ve el títol El pont invisible. Doncs sí, ho ha endevinat: el títol del llibre fa referència a aquestes separacions, als ponts invisibles que s'han de bastir per a mantindre's units a pesar de la distància i el dolor.

Tampoc falten en la novel·la, les referències al paper jugat per la ràdio, concretament per la BBC anglesa. En el capítol 40, "Malson", apareix un farmacèutic "la ràdio del qual captava els noticiaris de la BBC", a Hongria. És evident que el farmacèutic disposava d'una ràdio amb ona curta. A través d'aquest farmacèutic que escolta la BBC, Andras i Tibor, el germà major, malalts i allotjats en els furgons d'un camp de quarantena, s'assabenten en 1944, que "Budapest estava greument amenaçada des de novembre. Els tancs soviètics s'acostaven pel sud-oest. Hitler havia promés repel·lir-los amb tota la seua energia. Les carreteres estaven tallades. Escassejaven els aliments i el combustible. En la capital començava a deixar-se sentir la fam". Aquest episodi deu correspondre's amb l'etapa final de la guerra, quan Stalin contraataca després de la fallida Operació Barba-rossa i arriba fins a Budapest. La ràdio internacional, doncs, com a única possibilitat d'informació veraç per a les persones que pateixen les conseqüències de la guerra.

O en el capítol 42, "Un nom", quan se cita ara a Ràdio Europa Lliure. Estem en 1956. La guerra ja ha finalitzat però Hongria ha caigut en l'òrbita del bloc soviètic. "Els manifestants havien exigit eleccions lliures, un sistema pluripartidista i llibertat de premsa. Volien que Hongria es retirara del pacte de Varsòvia, i per damunt de tot volien que l'exèrcit Roig abandonara el país. Volien tornar a ser hongaresos…" El debat d'aquell moment "era si les nacions occidentals acudirien en ajuda d'Hongria. Ràdio Europa Lliure havia fet creure a molts que així seria". Però l'emissora es va equivocar i Jruschov no va dubtar a intervindre militarment per a esclafar la revolta anticomunista.

Com saben, Radio Free Europe va ser una emissora finançada pel Congrés d'EUA que oferia en l'època ressenyada notícies, informació i anàlisi als països d'Europa Oriental, on el lliure flux d'informació estava prohibit per les autoritats comunistes. Fundada com una font de propaganda anticomunista durant la Guerra Freda, va tindre la seu a Munic, Alemanya, des de 1949 a 1995. El protagonista de la nostra novel·la, Andras i el seu amic Polaner escoltarien les tertúlies on es discutia sobre si les nacions occidentals acudirien o no en ajuda d'Hongria. De nou, observem l'important paper jugat per l'ona curta, per a mantindre informat, en aquest cas, a un poble sense llibertat de premsa en aquell moment de la història.

Que què m'ha paregut el llibre? Doncs, què volen que els diga? Fins a arribar a les 300 o 350 pàgines em pareixia un llibre normalet, que es deixava llegir. Però a partir d'ací millora i molt. Les emocions que transmet es disparen fins a límits insospitats. Així doncs, la trama millora molt a mesura que avança la novel·la. No deixa de ser trist que calga esperar 350 pàgines perquè una novel·la es pose realment interessant. Aprofite, com de passada, per a queixar-me de molts autors de hui en dia que s'encaboten a escriure novel·les de 800 pàgines com aquesta, quan podrien haver concentrat la trama en 300 o 350 pàgines i aconseguir una novel·la excepcional. Deu resultar molt difícil escriure una novel·la de 800 pàgines que mantinga l'atenció del lector sempre. A mi almenys, El pont invisible, no m'ha mantingut en tensió més que en la segona part. De totes les maneres, no passa res. Si els avorreixen les novel·les de 800 pàgines, com a mi, però els troben alguna cosa que els impedeix abandonar-les per sempre en la prestatgeria, els suggerisc que intercalen altres novel·les durant la lectura i reprenguen el patracol més tard. Clar que això pot fer que tarden cinc mesos a llegir El pont invisible, com ha sigut el meu cas.

Bé, tornem a El pont invisible. La novel·la és una història dura, molt dura. El final és paregut a un final "feliç", que no impedeix que pensem en la quantitat d'amics, pares, germans… morts. Si açò és la felicitat... A pesar de la crítica respecte a l'excessiva amplitud de la novel·la, la seua història no els deixarà indiferents.

No hem parlat de l'autora. Es tracta de Julie Orringer, una escriptora nord-americana, de la qual The invisible bridge és la primera novel·la. Per cert, allò narrat és la història real dels iaios de l'autora. Interessant també l'epíleg, en el qual una adolescent Julie Orringer apareix per a preguntar als seus iaios què va ocórrer exactament durant la guerra per a escriure-ho en el seu diari. M'ha paregut un recurs literari curiós i interessant per a explicar d'on li va vindre la idea a l'autora.

En definitiva, opine que El pont invisible és una lectura recomanable i considere que pot agradar els lectors que no tinguen por de patracols de 800 pàgines i també als que tinguen paciència. Els anime a llegir-la. Val la pena fer servir un temps per a assaborir un relat tan dur i impactant, amb uns personatges que van haver de traure força d'on van poder per a eixir avant. Una història, que salvant les distàncies, ens pot acostar a la generació dels nostres pares i iaios, que en moments no molt diferents, també van haver de passar per circumstàncies molt adverses. El pont invisible és una obra molt realista, que narra amb innumerables detalls no sols allò que s'ha succeït en aquesta època de guerra sinó també els pensaments, els sentiments, els anhels i les penúries dels distints personatges, i a més amb referències a la ràdio d'ona curta. Donen-li una oportunitat.

El pont invisible de Julie Orringer, versió en castellà en Círculo de Lectores, 2010