dimecres, 20 de juliol de 2011

Sobre Viatge al final del fred, de Joan Francesc Mira

Literatura i Ràdio


La Tinença amb neu

L'acció de la novel·la se situa en l'època de la postguerra civil espanyola, i més concretament en el període agònic de l'activitat guerrillera a les comarques del nord valencià. En Viatge al final del fred es narra el viatge del metge traumatòleg Salvador Montull, exiliat a la Gran Bretanya després de la Guerra Civil, des del port de València fins a les muntanyes del nord del territori, concretament per les comarques dels Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Pretén ajudar un dels darrers grups de maquis, acorralats i angoixats, que resten ocults i volen fugir a França. El grupuscle de guerrillers antifranquistes està comandat per la germana bessona del metge, amb la qual aquest manté un fosc vincle. Durant el viatge coneixem, per mitjà de l'alternança del punt de vista de cadascun dels dos germans, successos del passat i en particular l'equívoca relació que mantenen els dos, que insinua una atracció entre ells que depassa els límits d'allò admés socialment entre dos germans. Algú ha dit que es tracta de la més imposible història d’amor en l’últim reducte del maquis.
Al voltant dels germans descobrim un ampli conjunt de personatges secundaris, que adquireixen una certa importància. En primera instància, tenim l'àmbit familiar on trobem el pare i la mare, recordats en diversos episodis, el pare antic metge rural de la comarca. En un segon cercle, el de les amistats, s'inclou el professor, estudiós de les cultures prehistòriques que habitaren la contrada de Rieres i vell amic de la família, també evocat en alguns successos de la guerra, però important sobretot pel fet de ser qui demana a Salvador que ajude el grup de maquis on està la seua germana. I finalment Amadeu Cleofont, que constitueix sense cap mena de dubte, el personatge més important després dels protagonistes. És l'encarregat d'acompanyar Salvador durant tot el viatge.
 
En tercer lloc, apareix el grup de personatges propis del món rural. Es tracta de la gent que viu als masos, representada per les famílies del mas del Molló i, sobretot, pels habitants del mas de Grinyó. Ens trobem davant de personalitats fortament mediatitzades per aquest medi hostil: solitàries, taciturnes... i conscients totes de la proximitat de la mort.
Si haguérem de destacar un tema sobre tots els de la novel·la diríem que és el fred, les fortes gelades (no oblidem el títol del llibre), que actuen com a element profètic. Som conscients que alguna cosa greu està covant-se. Es tracta d'una gelor desmesurada, que mata flors, rames, ocells... i arriba a gelar inclús el corrent del rierol, establint el regne del silenci total que anuncia, assegura l'autor «alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia».
La ràdio també és present en Viatge al final del fred. He localitzat dos moments on apareix. Així, en el diari de la cap dels guerrillers, trobem una anotació del dia 22 de desembre de matí en què llegim que "els hòmens tenen l'orella enganxada a la ràdio escoltant la transmissió del sorteig, com uns xiquets". Es tracta, és clar, del típic i tradicional sorteig de Nadal, que desde temps immemorials es retransmet per la ràdio espanyola i després per la televisió. La ràdio, que funciona amb una bateria furtada al camió de l'ordinari de Rieres, ajuda els maquis a mantindre un cert contacte amb la realitat, encara que siga a través del popular sorteig.
La segona ocasió en què la ràdio ix a col·lació és la nit de Nadal, la del 24 de desembre, en què els guerrillers "encara vam fer un poc de festa". Llegim en el diari que el sopar va consistir en "un sopar de costelles de cabra a la brasa, i de postre ametles amb mel i avellanes torrades, racionant el poc vi que queda encara, i amb música d'una emissora francesa". Una emissora francesa d'ona curta probablement o, potser, d'ona mitjana, les quals s'escolten molt bé de nit pel territori valencià i més encara en un espai obert com el lloc on es trobaven els maquis.
L'autor de Viatge al final del fred és Joan Francesc Mira, probablement un dels escriptors més rellevants de la literatura catalana en la actualitat i destacat activista cultural. En el seu moment, Viatge al final del fred va ser finalista del premi Sant Jordi de 1982. La novel·la va ser publicada inicialment el 1983, però en una versió més reduïda; tant, que afectava, segons pareix, la comprensió de la història que s'hi narra. Per això, la versió que Pere Justo ressenya ara, publicada per Bromera el 1998, és la versió definitiva.
El jurat, en 1982, es decantà al final per una altra obra, la del novell Toni Pascual, a pesar que la tercera novel·la de l'escriptor valencià era clarament favorita. Fou una decisió polèmica, que va decidir premiar un autor novell. I tot això, després que Mira patira una experiència similar però en sentit invers amb el premi Josep Pla de 1973, en el qual la seua obra El bou de foc havia quedat finalista darrere d'una novel·la del veterà Llorenç Villalonga (en aquella ocasió, el jurat optà per premiar l'autor més consagrat, enfront de l'aleshores jove novel·lista valencià).
Si entrem en el terreny de les valoracions, cal deixar de banda ara la trajectòria cultural i política de l'autor, que em mereix tots els respectes i dic clarament i sense ambages que la novel·la no m'ha agradat. No m'ha transmés cap inquietud espiritual, ni m'he sentit identificat amb els patiments dels maquis (per molt lloable que fóra la seua resistència) ni m'ha trasbalsat ni m'ha arribat al cor, llevat de moments molt puntuals. Dir el contrari seria enganyar-los i Pere Justo no està ací per a enganyar a ningú. En el meu perfil, em definisc com a escèptic, és a dir, disposat a dubtar, i deixen que dubte a l`hora de recomanar-los aquesta novel·la.
Tot i això, no vull carregar massa les tintes. Destaque positivament l'anotació del diari de la guerrillera del 3 de gener, matí, redactat amb una gran sensibilitat i dotat d'un lirisme fora mida, amb un silenci que s'ha ensenyorit per tot arreu i que no presagia res bo, com hem dit ja: "Igual que si s'haguera suspès el moviment de totes les coses, i el meu també, esperant alguna cosa gran que ha d'arribar, algun prodigi o gran desgràcia". A destacar també, l'impresionant pròleg del llibre, a càrrec de Carles Mulet, digne de millor causa. Respecte al fet de llegir la novel·la o no, facen el que creguen oportú, després no es queixen. No diguen que no els vaig avisar...

Viatge al final del fred,  Ed. Bromera, 1998.

dijous, 7 de juliol de 2011

Sobre Santuari, de W. Faulkner

L'interés per William Faulkner (1897-1962) em va nàixer arran de la projecció en la televisió d'una sèrie que algun lector potser recorde i que s'anomenava "El largo y caluroso verano". Era l'època en què encara Pere Justo veia la tele. Algú em va dir que la seua novel·la El villorrio estava en la base d'aquella pel·lícula i em vaig decidir a llegir-la, persuadit que si la pel·lícula m'havia agradat, el llibre m'agradaria encara més, però no va ser així en absolut. El llibre em decebé terriblement.
Fins al punt que Santuari (1931), novel·la que ressenyem hui portava dotze anys en un dels prestatges de la meua modesta biblioteca sense que em decidira a donar-li una segona oportunitat al Premi Nobel americà de 1949. Angoixat ara per les calors estivals, li arribà el moment.
La panolla desfloradora
Diuen els crítics que Santuari és una de les obres mestres de Faulkner. Tot i això, té tots els ingredients per a ser una novel·la truculenta. I si no paren atenció a l'argument: Temple Drake, joveneta frívola de dèsset anys, guapa i filla d'un jutge és desflorada per un gàngster i, més tard, reclosa en un bordell de Memphis. Si, a més, els dic que el gàngster és impotent i, per tant, la desfloració no es porta a terme amb l'arma reglamentària sinó amb una panolla i que, per acabar-ho d'adobar, el delinqüent, contracta en el prostíbul un rufià amb qui Temple fa l'amor, davall de l'atenta mirada seua, és possible que vostés arriben a la conclusió que no tenen el cos hui per a tanta novel·la barata. Potser Borges pensava també en Santuari quan va dir allò que els novel·listes nord-americans havien convertit la brutalitat en una virtut literària. Certament, els hòmens i les dones que apareixen en la història són quasi tots execrables.
I això que aquests horrors només són una mostra d'allò que desfila pel llibre, on a més trobem un penjament, un linxament amb incendi i bona cosa de degradacions socials, a més d'un racisme palés practicat i refrendat per alguns dels personatges que desfilen per la novel·la. Potser val la pena recordar ací que Faulkner parlà i escrigué molt sobre la segregació racial. Aquestes manifestacions a favor dels negres no les arribà a pair ni la seua pròpia família del Sud dels EUA.
Malgrat tot, i encara que parega mentida, la idea que s'estan fent vostés de Santuari no és del tot justa. Hi ha alguna cosa en la novel·la que la salva del fulletó (diuen que la primera versió, de 1929, era encara més terrible perquè incorporava alguna seqüència explícita d'incest entre el protagonista masculí, un advocat anomenat Horace i la seua fillastra Little Belle).
Segurament, la mestria de Faulkner per a fer una bona novel·la, a pesar de tots els elements anteriors, és certament remarcable. Tot i que no serà Pere Justo tampoc el que llance coets d'alegria després de llegir Santuari (tampoc en aquesta ocasió) sí que hem de reconéixer que és una novel·la que es llig de grat i a qui, els amics de les emocions fortes, li trauran un suc profitós. Fixen-se vostés amb quina poca cosa ens conformem!
Diuen els que entenen que és de destacar positivament en la novel·la el fet que el narrador oculta molta informació al lector, fet que potencia la intriga. Per exemple, del desflorament que els contava adés ens assabentem amb tota claredat cap al final de la novel·la i diuen que aquest i molts altres detalls d'aquest tipus són una mostra de bona conducció novel·lesca. Asseguren que això arriba a encisar el lector. A Pere Justo, sincerament, totes aquestes dades amagades que Faulkner ens va amollant quan li ve de gust estigueren a punt de fer-li abandonar la novel·la en algun moment, cosa que no lamenta ara. Com veuen, allò que algun crític destaca positivament, potser per al lector és un entrebanc més que una virtut.
I és que el narrador, en Santuari, mai ens diu tot i fins i tot, sovint, ens despista, ens diu mitges veritats que cinquanta pàgines després coneixem amb exactitud. Tot i això, haurem de reconéixer que segurament en l'essència del gènere novel·lístic figura allò de deixar una part de la història a la lliure interpretació del lector. El problema estarà, supose, en la proporció d'informació que s'amaga. No m'estranya gens que una part de la crítica nord-americana retraguera a Faulkner els seus excessos novel·lístics i els seus paràgrafs embolicats. Ell es defenia assegurant que no era un erudit, sinó un granger. Cada u que extraga les seues conclusions.
I ara, un comentari directament relacionat amb la formació (o deformació) lingüística de Pere Justo: llig en el Diccionari de la Llengua Catalana que un santuari és "una capella, església, lloc que ha adquirit caràcter sagrat a causa d'una revelació de la divinitat […] i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge". O siga, més o menys el que tots sabíem. No apareix cap edifici d'aquest tipus en l'obra i em costa molt de veure en el títol alguna referència a algun tipus de santuari metafòric o figurat. No haurien d'haver pres els traductors, tant en català com en castellà, la segona significació de la paraula anglesa sanctuary, asil, refugi? El problema no és nou i ja ens vam adonar fa molts anys els que tenim alguna inquietud lingüística que quan els periodistes parlaven del "santuari francés" dels terroristes no es referien a una església o catedral sinó a un lloc on es refugiaven després de fer les malifetes.
I bé, per a acabar i tornant a la novel·la: el gàngster desflorador, amic dels cereals, es diu Popeye. No és broma. En conclusió, si els agraden les emocions fortes, dediquen uns dies a la lectura de Santuari. Ja em contaran.

Santuari
de W. Faulkner, versió en català de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Proa, 1970.

divendres, 1 de juliol de 2011

Gilead de Marilynne Robinson

Si prefiere leer una versión en castellano de este artículo, clique en http://www.upv.es/~csahuqui/julio/s500/23ju2012.pdf, pàg.31.

Sobre Gilead de Marilynne Robinson

El pastor protestant John Ames, fill i nét de predicadors, haurà mort quan el seu fill de set anys òbriga la llarga carta que ara està escrivint. Estem en 1956, John té 76 anys i sent que el final està prop. És casat amb l'actual senyora Ames, molt més jove que ell. La dona havia patit molt, encara que mai arribem a conéixer la seua verdadera història. El pastor es va enamorar d'ella i en ella ha trobat consol i suport. Ara pareixen ser feliços. L'ancià és conscient que el fill de set anys mai coneixerà la seua història. El protagonista accepta la certesa d'una mort pròxima però manté l'esperança d'allargar el seu temps en el món per l'amor que sent cap a la seua família. I així, en Gilead (Iowa), Ames comença a escriure una espècie de testament, la història de la seua família.
Escriu el diari -el llibre- per al seu fill. És una carta d'amor del pare a un fill al qual no veurà créixer. Escriu sobre la memòria de la família: sobre el seu iaio, un home involucrat en les lluites contra l'esclavitud, o sobre el pacifisme de son pare durant la Guerra Civil americana. I sobre la seua pròpia vida, la del pastor John Ames, una vida aïllada, tranquil·la (si s'exclouen els nombrosos sermons dominicals) i pràcticament sense incidents, molt diferent de la del seu iaio, el profeta visionari, abolicionista feroç defensor de la lluita armada contra l'esclavitud, i també diferent de la del pare, convençut pacifista quàquer.

Una vida, la del pastor John Ames, en soledat i oració, dedicada a la lectura de la Bíblia i a escoltar els partits de beisbol en la ràdio. Existència que ha sigut il·luminada en la vellesa per l'amor de la seua actual dona, que va aparéixer del no-res com un àngel, i l'enamorament mutu dels quals ens és contat com si de dos adolescents es tractara. Una de les característiques dominants del protagonista és la gratitud a Déu per aquest consol inesperat en l'etapa final de la seua vida.

Gilead és una novel·la tranquil·la, sense estridències, pausada, que transcorre lentament entre xicotetes històries i altres molt més impactants. No es troba a faltar res, ni més rapidesa ni personatges més trepidants. Si vosté buscava una novel·la d'acció, aquesta no és la seua. Per això, l'autora no evita caure, quasi obligatòriament, en llargues disquisicions religioses més pròpies d'un assaig filosòfic que d'una novel·la. Supose que és el tribut que cal pagar quan un es troba amb una novel·la profunda. Cal reconéixer a l'autora un estil humil, que és exactament el contrari del virtuosisme buit de molts escriptors que són molt populars hui en dia.

Hem dit que una de les poques diversions del pastor John Ames és escoltar els partits de beisbol en la ràdio (p. 52, p. 54). En efecte, apareixen en Gilead algunes referències a la ràdio, que permeten albirar el paper que jugava en la vida del reverend i potser en la de tota la comunitat de l'aldea. Ames l'escolta a les fosques (p. 10), en la penombra mentres menja (p. 135), escolta una cançó i s'atreveix a moure's un poc al ritme de la melodia, a pesar de la seua edat (p. 60), i el mateix fa quan sona un vals (p. 126). Altres vegades escolta la ràdio mentres llig algun llibre vell i “el vent bufa i la casa cruix” (p. 107). O quan l'escolta amb el seu inseparable amic Boughton, pare, i aquest últim riu entre dents pel que està sentint (p. 230).

En un moment donat, veges per on, els fidels li regalen una televisió perquè seguisca els partits de beisbol, i ell assegura que així ho farà (p. 140). El gust del reverend per la ràdio, no lleva que es queixe també en un determinat moment que aquesta sembre un mar de confusió pel que fa a la teologia: “Passes quaranta anys ensenyant la gent a cobrar consciència de la realitat del misteri i llavors arriba un individu qualsevol, sense més coneixements teològics dels que puga tindre un conill, es fa amb un ministeri per la ràdio i tot el teu treball cau en l'oblit”. Encara sort que la televisió és pitjor, assegura el reverend. En fi, tot no són bondats per a la ràdio… Del comentari del reverend sobre la teologia, podem extraure la conclusió de la gran influència que exercia la ràdio sobre esta comunitat nord-americana, en aquest moment de la història.

Probablement no sabran vostés que Gilead és una de les novel·les preferides de Barack Obama, segons constava en les preferències literàries del seu perfil de Facebook. Tampoc açò té per què implicar res, però ja ho he dit. Gilead va meréixer el premi Pulitzer 2005 i el National Book Critic Circles Award i diuen que ha consolidat Marilynne Robinson, la seua autora, com una de les narradores més imponents i de major qualitat de l'actual narrativa nord-americana. No esperen una novel·la que recordaran durant anys, però lligen-la.

Gilead, versió en castellà en Círculo de Lectores.

Targetes QSL de la Veu de Vietnam (VOV5)

DADES DE LA RECEPCIÓ Emissora: La Veu de Vietnam (VOV5) Llengua de l'emissió: castellà Freqüències: 9730 i 7280 kHz ...

Entrades més visitades en l'últim mes