Literatura i ràdio

Las cartas de la Pirenaica. Memoria del antifranquismo d'Armand Balsebre i Rosario Fontova, Editorial Cátedra

En algun lloc d'aquest blog he dit ja que, per a Pere Justo, no hi ha emissores clandestines sinó emissores d'audiència furtiva. En aquest article ens acostarem a una d'aquestes emissores, a Radio España Independiente (REI), més coneguda pel 

També podran saber qui és aquesta dona que
apareix en la portada del llibre

sobrenom de Radio Pirenaica. Qualsevol espanyol amic de la ràdio i amb una certa edat ha sentit parlar de la Radio Pirenaica, que va emetre per primera vegada en l'ona curta el 22 de juliol de 1941 i des de Moscou. Aquesta emissora del Partit Comunista de Espanya (PCE) es convertiria en el més potent altaveu de l'antifranquisme. Creada amb la intenció de combatre el feixisme, de seguida va traslladar la seua seu a Bucarest davant de la pressió de les tropes nazis a la Unió Soviètica i allí va operar fins al 1977, quan va emetre, com a comiat, la sessió inaugural de les Corts Constituents espanyoles. Durant eixos 36 anys es va sintonitzar temeràriament i no sense dificultat des d'Espanya, des de desenes de milers d'habitatges, a vegades els seus oients tapats amb mantes per minimitzar l'efecte del soroll, com diuen els autors del llibre i en tots els racons del país. Una audiència furtiva que havia d'amagar-se per a poder escoltar-la però que segons els càlculs que es manegen, podria haver arribat a ser tan gran com la de Ràdio Nacional d'Espanya i la SER.

Només pel que portem dit, Las cartas de la Pirenaica. Memoria del antifranquismo d'Armand Balsebre i Rosario Fontova mereix ser un llibre de lectura obligatòria per a qualsevol amant de la ràdio i fins i tot per a qualsevol persona amb inquietud per conéixer la història recent d'Espanya, la que visqueren i patiren els seus pares o els seus avis en primera pesona. Pel seu interés històric, el llibre constitueix un testimoni fidedigne d'una etapa dura, molt dura de la nostra història recent. És una història de patiment, replegada molt de prop, de la mà de les cartes dels que la van patir.

I és que, durant tots els anys d'emissions de Radio Pirenaica però sobretot entre 1962 i 1967, el programa "Correo de La Pirenaica" va donar lectura a les cartes que des d'Espanya o des dels països de l'emigració sortejaven la censura o les dificultats de comunicació per a contar les seues experiències personals i els seus anhels de llibertat. En el llibre s'analitza el contingut d'aquestes cartes, unes 15.500, conservades en l'arxiu del PCE, algunes redactades en català. Realment, pareix miraculós que s'haja conservat aquest conjunt documental tan extens.

Las cartas de la Pirenaica repleguen un llarg memorial de greuges: la guerra civil no sols no s'havia oblidat, sinó que revivia en cada oient. És la memòria vindicativa de les víctimes del franquisme, de l'exili però també de la veu interior contra el franquisme. entre els quals es troben antics combatents republicans, exiliats, expresos, obrers, llauradors, miners, professors, ames de casa, escriptors, etc.

Al lector a qui només interessen les qüestions purament radiofòniques, agradarà el primer capítol del llibre (Radio España Independendiente, ‘La única emisora española sin censura de Franco' y el aliento moral de miles de oyentes) on s'analitzen els orígens de l'emissora, la línia editorial i les relacions amb el PCE, els canvis de seu, els locutors, la seua audiència, les interferències provocades que dificultaven la recepció, la programació i les formes de contactar dels oients, entre moltes altres qüestions.

Manifestacions a Europa reclamant l'alliberament de Julián Grimau

Destaquen també els capítols dedicats a la tortura i execució posterior del dirigent del PCE Julián Grimau en 1963, que va provocar grans manifestacions a Europa i que Franco no va poder silenciar. Eren les veus de la dissidència i el descontentament, per a les quals La Pirenaica va actuar d'altaveu. En aquest capítol s'alterna molt bé la reproducció dels testimonis replegats en la correspondència amb el context social i polític en què es van produir. La defenestració literal de Grimau i l'afusellament posterior va provocar un trasbals en la societat espanyola i europea i REI va donar gran difusió al tema. L'assassinat de Grimau va indignar els oients de La Pirenaica i els va enfrontar amb el record dels seus propis morts en la guerra i en la primera postguerra. Va ser el símbol que els va fer recordar eixa ferida que no havia cicatritzat encara.

No es perden tampoc el capítol que s'anomena “El niño del maquis” on es conta l'episodi del capellà, La Pasionaria i Víctor, el xiquet que va ser entregat amb només uns dies de vida a Francisco Bustos, rector de La Guardia (Toledo). Només per conéixer la seua història i el paper que va jugar REI en una de les poques històries amb final més o menys felic que es conten en el llibre, ja val la pena llegir-lo.

Ja els he dit que La Pirenaica era, és clar, una emissora d'escolta furtiva i il·legal. Què direm, doncs, del fet d'enviar cartes a l'emissora? Si sintonitzar-la ja et podria suposar que et raparen al zero o que et feren ingerir oli de ricí, és lògic pensar que, per remetre cartes, molts recorregueren a l'ús de guants per a escriure, a fi que no pogueren identificar les seues empremtes, a usar paper de dol per a dissimular l'origen de la carta, o a utilitzar la tinta invisible del suc de llima. Trobem cartes escrites fins amb cinc tipus de lletra diferents. És per això que destaca el gran nombre de cartes que procedeixen d'emigrats o exiliats. L'abast de l'ona curta permetia que els espanyols en l'estranger contribuïren de forma més activa a la propagació dels missatges i mostraren al món l'Espanya més desconeguda. Encara que també reflecteixen la cara més amarga de la immigració i les difícils condicions que havien d'afrontar.

La imatge d'Espanya que transmeten les cartes reproduïdes és desoladora, especialment la descrita en els capítols dedicats a la postguerra, a l'emigració i a les condicions de vida. Els autors d'aquestes cartes no tenien cap motiu per a inventar-se les seues penúries. Moltes estan escrites amb faltes d'ortografia o amb separació inadequada de paraules, errors característics d'una època en què abundava el semianalfabetisme i on els xiquets eren trets de l'escola per a anar a treballar al camp als huit anys, segons es conta en algunes cartes.

Carestia i racionament

Las cartas de la Pirenaica. Memoria del antifranquismo és una obra dura i trista que ens mostra una part del nostre passat més lúgubrement gris. Obra que es llig a estones amb el cor en un puny i desitjant que arriben capítols menys truculents. Aborronadors són els capítols en què les cartes dels oients rememoren els records dramàtics de la guerra civil, la presó o les vexacions, les tortures o les morts dels seus familiars, sovint pares, mares o germans. Segons sembla, molts oients de La Pirenaica van indicar en les seues cartes la fossa a què havien sigut llançats els seus familiars afusellats. Algunes han sigut exhumades en els últims anys. Per això, Las cartas de la Pirenaica. Memoria del antifranquismo hauria de ser un llibre de lectura obligatòria per a les autoritats que es resisteixen a concedir els permissos que permeten investigar en determinades fosses comunes on hi ha sepultats els familiars directes de tants compatriotes nostres. I lectura obligatòria també per als nostres governants actuals, que han eliminat totes les partides pressupostàries per a l'aplicació de la llei de Memòria Històrica. El llibre que ressenyem hui, de quasi 600 pàgines, va ser possible gràcies a una de les últimes subvencions atorgades.



Si els agrada la ràdio, si volen saber més sobre la nostra història immediata, lligen-lo. No pot faltar entre les seues lectures. Recorden que és la història dels nostres pares, dels nostres avis, molts dels quals van abandonar els seus pobles buscant un futur millor o es posaren a treballar en el camp als huit anys. És la lluita per la supervivència en els suburbis, la indignació per la insuportable carestia de la vida o la falta d'accés a una educació digna. Les cartes constitueixen, a més, un lament profund de les distintes sensibilitats ideològiques contra l'imperi del terror imposat per la dictadura de Franco. Però a totes les uneix l'anhel per a aconseguir la llibertat, la de tants ciutadans que van prefigurar la democràcia a Espanya, que arribaria moltes dècades després i que tants compatriotes valoren tan poc en el temps actual.

No hi ha excusa, l'han de llegir.