La Pirenaica (Radio España Independiente)

 

QSL de La Pirenaica

La gent ha perdut la memòria. És com si la consideraren quelcom inútil? Si em lleves els records, què queda de mi? M. Vázquez Montalbán


«Aquí Radio España Independiente, Estación Pirenaica, la única emisora sin censura de Franco...»

 Així iniciava les seues emissions una ràdio clandestina per ona curta que, durant més de 30 anys, es va enfrontar a la propaganda del règim franquista, va polemitzar amb els seus mitjans de comunicació i va informar de les lluites obreres i estudiantils, des d'un imaginari emplaçament pirinenc. Va ser Dolores Ibárruri «Pasionaria», qui va batejar Radio España Independiente amb el sobrenom de La Pirenaica, per a acurtar psicològicament la distància que els separava dels seus oients en l'interior del país. A pesar de la llunyania física de l'emissora, els seus responsables van crear la llegenda que emetia des d'algun punt indeterminat dels Pirineus. D'eixa forma, tractaven d'alimentar la idea que dins de les fronteres seguia encesa la flama de la resistència a la dictadura.  

　

Pocs espanyols hi haurà -almenys de la generació que va participar en la guerra civil i de la que va madurar en una llarga postguerra- que no escoltaren en algun moment aquesta emissora comunista que els més ingenus creien en els Pirineus, els saberuts situaven a Praga i que va estar realment a Moscou primer i a Bucarest després. Els pares de molts de nosaltres ens han contat històries sobre les condicions en què s'escoltava l'emissora en les fàbriques, p. ex., i de com es perseguia aquest fet, rapant al zero als qui eren sorpresos escoltant-la, p. ex.

Radio España Independiente (REI) va nàixer en els albors de la postguerra espanyola. El 22 de juliol de 1941, les seues ones van arribar a Espanya des de Moscou per primera vegada, i no ens van abandonar fins al 17 de juliol de 1977, dia en què el seu director, Ramón Mendezona (àlies Pedro Aldámiz) s'acomiadava de tots els oients. De colp i de repent, es deixaven arrere quasi 36 anys de emissions clandestines esquivant la censura imposada pel franquisme als mitjans de comunicació.

Transmissor de jamming desde Barcelona (1944)

La Radio Pirenaica es va convertir en un verdader mal de cap per a Franco, que va autoritzar el manteniment del Servicio d'Interferència Radiada (una xarxa d'estacions d'interferència controlada per l'almirall Carrero Blanco) per a dificultar que el senyal arribara als receptors. Els diners i el suport tecnològic van arribar des dels EUA. La REI romania en alerta i contraatacava amb emissions volants des de Bulgària o Hongria, augmentant la potència o canviant freqüències. Però a pesar dels esforços del govern franquista, dels xiulits, brunzits i sorolls de fons (el famós jamming), la Pirenaica es va convertir durant anys en el referent de la ràdio a Espanya. Tractant d'augmentar la potència i véncer les interferències franquistes, es van arribar inclús a inventar «ones volants» que canviaven constantment o es van arribar a enviar programes gravats per a ser retransmesos des d'altres països a hores i per ones imprevistes. Era una autèntica guerra radiofònica.

De fet, les autoritats espanyoles sabien que l'emissora era molt escoltada a España i la Delegació Nacional de Propaganda franquista encarregava i es rebien no pocs informes dels seus delegats provincials repartits per l'anomenada pell de bou en què es denunciava l'escolta d'aquestes emissions. És més, el govern franquista intentà detindre els atacs verbals d'eixes emissions amb protestes davant de la representació francesa a Madrid, que, habitualment, s'ignoraven, entre altres coses perquè l’emissora no estaba situada a França. I al final, es va decidir que Radio Nacional de España s'encarreguera de la propaganda cap a l'exterior per a contrarestar la que feia la ràdio de l'exili. L'aleshores emissora oficial franquista inicià unes emissions en llengües estrangeres dirigides a l'exterior.

Molts sintonitzaven La Pirenaica per convicció, altres per curiositat..., però tots escoltaven, després de la melodia de Suspiros de España, la seua salutació diària a l'oient, que ha quedat gravada en la memòria de la generació de postguerra i que encapçala aquestes línies: «Aquí Radio España Independiente, Estación Pirenaica, la única emisora española sin censura de Franco...» Eixa ràdio i els esforçats que la van crear i van mantindre, van jugar un paper decisiu en la recerca dels camins de la llibertat: paper polític, psicològic i periodístic. Des del punt de vista del contingut propagandístic, es tractava de ser cada dia més convincent, menys llunyà, més informat.

Redacció de REI caps als anys 50

La seua programació era complexa i variada, encara que buscaven el llenguatge directe i els vocables naturals. La jornada començava a les 7 del matí. Els programes es gravaven i, després d'un control tècnic, eren emesos al llarg de tot el dia i sense cap variació, almenys que algun esdeveniment realment important obligara a canviar-los. La jornada de la redacció acabava a les 2 de la vesprada amb un nou butlletí de notícies que obria el programa de sobretaula. A la vesprada, a partir de les 5 fins a les 10 de la nit, un redactor i un locutor preparaven les notícies que arribaven pels tèlexs i redactaven nous butlletins informatius.

El seu periodisme va enganxar a diverses generacions d'espanyols, que enviaven multitud de cartes d'agraïment. Va haver-hi mesos que la redacció va rebre més de 1.200 cartes de totes les províncies espanyoles..., inclús de països estrangers. La preocupació dels redactors i locutors se centrava a evitar que pareguera "una cosa de fora" o "de l'emigració", sinó una emissora que bé podria haver estat a Madrid, Alacant o Sevilla, si li hagueren deixat, és clar.

La seua graella comprenia programes com "Antena de Burgos" (realitzat pels presos dins del penal de Burgos) fins a l'atemptat en què va morir Carrero Blanco. Van seguir el procés de Julián Grimau, la campanya proamnistia i el missatge de Menéndez Pidal amb el document firmat per 1.161 intel·lectuals, estudiants i obrers, exigint llibertat d'associació, llibertat sindical, dret de vaga, llibertat d'informació i expressió. A més, van estar en les mines d'Astúries, en les muntanyes de Cuba quan es va iniciar la revolució, en el naixement de CC.OO., en la malaltia senil del franquisme, en Palomares...

La Pirenaica es va acomiadar dels seus oients el 17 de juliol de 1977, emetent des de Madrid la sessió inaugural de les Corts Constituents. En el comiat de Radio España Independiente deia Pedro Aldámiz: "Expresse el meu agraïment a tots els que amb la seua ajuda desinteressada van fer possible aquestes 108.360 emissions. Done les gràcies als milers de col·laboradors anònims que amb les seues cròniques han difós la veritat del que passava a Espanya, i als camarades que des de la presó de Burgos, deixant-se la vista i arriscant molt en la tasca, van assegurar durant 8 anys l'emissió setmanal d"Antena de Burgos". Aquesta aventura és un cas sense parangó en la història de les emissores clandestines. En la meta ja del llarg camí, a la natural tristesa, que causa abandonar la labor entranyada i entranyable, s'uneix l'alegria de veure el nostre poble reconquistar la llibertat".

Poden escoltar o descarregar-se l'emotiu programa del 17 de juliol de 1977 de la Radio Pirenaica, en http://programasdx4.podomatic.com/entry/index/2009-02-24T10_03_46-08_00

Adaptat per Pere Justo a partir d'un text de María José Millán Trujillo, «Radio España Independiente: información y propaganda desde el exilio», en La literatura y la cultura del exilio republicano español de 1939: II Coloquio Internacional, La Habana, GEXEL, 2000 i a partir d’Entre el mito y la propaganda, de Marcel Plans.