El raïm de la ira és una novel·la de l'autor nord-americà John Steinbeck, escrita en 1939, al final de la Gran Depressió. El llibre va ser també un dels més prohibits en la història d'eixe país. L'autor va ser estigmatitzat com a comunista i anticapitalista per mostrar suport als treballadors pobres. Feia falta poc en els Estats Units de l'època perquè et consideraren un comunista perillós. Però si vols saber per què van catalogar així Steinbeck continue llegint.
El llibre ens conta el drama de la família Joad, la seua lluita per sobreviure. Tom acaba d'eixir de la presó, torna a casa i descobreix que aquelles terres que des de sempre havia treballat la seua família ja no els pertanyen. Unes tempestats de pols i la sequera, any rere any, han anat arruïnant la gent del territori. Els propietaris de les terres ja no trauen rendiment i decideixen tirar els arrendataris. Amb tractors es pot treballar més terra en menys temps. Els bancs, com a veritables sangoneres, fan la resta. La família Joad es prepara per anar a Califòrnia, al seu particular somni americà, a una terra plena de taronges i de raïm, de treball abundant i bons jornals. Deixant tot arrere, portant únicament el que cap en un vell camió.
Però els Joad no són els únics: junt amb altres milers de persones d'Oklahoma i Texas emigren a Califòrnia buscant una nova vida, la terra promesa. Se'n van anar centenars de milers de famílies per la solitària Ruta 66. Eren els Okies, perquè que molts provenien d'Oklahoma.
La família Joad parteix. A més de Tom, viatgen el pare, un home ja fatigat; la mare, que trau forces d'on no en queden i pren les regnes de la família; Noah, el major, gens parlador i taciturn; Rosasharn, embarassada, i el seu marit Connie; Ruthie i Winfield, els xicotets. I el iaio i la iaia, i l'oncle John. A més els acompanyarà Casy, un antic predicador, amb qui Tom s'ha retrobat en el seu camí a casa, de tornada de la presó. En van molts, però pel camí se'n quedaran uns quants, alguns perquè moren i altres perquè voluntàriament o forçats decideixen separar-se de la família. Com era d'esperar, una vegada que arriben a Califòrnia descobriran que les seues expectatives no es veuen satisfetes.
Alguns dels personatges estan molt ben caracteritzats i mereixen un comentari específic. En general, els hòmens davant de l'adversitat amaguen el cap davall de l'ala (el pare, l'oncle John) però tiren del carro amb força quan cal, estimulats sempre per les figures femenines, sobretot la mare, que no dubta a esgrimir un bastó contra els hòmens quan creu que ho ha de fer i que actua com a veritable alma mater de la família. Sense dubte, el llibre és un cant a la fortalesa de les dones, feta per un home quan això no era normal, en 1939.
 |
| Març 1936, Califòrnia, el rostre de la crisi |
Menció a banda mereix Connie, el marit de la jove Rosasharn, la germana embarassada de Tommy, individu que els abandona també durant el trajecte per a buscar fortuna. Per cert, Rosasharn i ell somnien en una vida millor en molts moments de la novel·la. Això obligaria Connie a estudiar un curs de ràdio per a treballar en una emissora. La ràdio havia d'estar present.
La novel·la representa una crònica terrible de la Gran Depressió i una visió compromesa del sistema econòmic i social que la va provocar. Els temes de la inhumanitat de l'home cap a l'home, l'egoisme i la cobdícia de la classe adinerada, la dignitat i la ira de la classe treballadora, dels ciutadans californians cap als nouvinguts, de la policia cap als emigrants, ira de tots contra tots.
La novel·la de Steinbeck va ser un fenomen nacional. L'autor es va convertir en el baluard de la classe treballadora, quan va decidir escriure aquesta novel·la sobre la difícil condició dels treballadors agrícoles que emigraven. La classe treballadora va suportar la càrrega principal de la Gran Depressió en els anys trenta i Steinbeck ho va veure perfectament, va copsar la profunda injustícia econòmica i política de la societat nord-americana de l'època. D'ací a qualificar-lo de comunista (rojo peligroso li hagueren dit ací), només hi havia un pas.
És interessant també la manera en què ens conten la història, alternant els capítols més narratius, els que parlen de la família Joad, amb altres que conten genèricament el que ocorria en el país, el riu de camions en marxa per la ruta 66, els campaments dels immigrants en camí, la venda de totes les possessions, el paisatge, el naixement de les primeres idees de justícia social, la tortuga passant lentament per la carretera... Aquests capítols, al contrari del que es puga pensar, no es fan pesats, són molt il·lustratius i contextualitzen molt bé la peripècia dels Joad.
El raïm de la ira és una obra universal, i d'ací la seua gran transcendència. El paral·lelisme amb el fenomen de l'emigració actual a Espanya és evident. I, a més, és també la història dels nostres iaios que van emigrar a Argentina, als Estats Units, a Cuba o a l'Alger, la dels nostres pares que van emigrar a València, Madrid, o Barcelona, en la postguerra espanyola, o la dels africans que intenten hui en dia arribar a les costes de Canàries. Sens subte és un llibre impactant que no els deixarà indiferents si tenen una mínima sensibilitat.
I què dir del final del llibre? Si vosté és dels que no els importa que els revelen el final de les seues futures lectures pot seguir llegint. Si realment li molesta, pose vosté fi a la lectura d'aquesta ressenya i quede's amb la idea que ha de llegir aquest llibre, si no ho ha fet ja (o ha de veure la pel·lícula, encara que siga un poquet antiga, o potser per això.)
Doncs bé: continue per a qui no li moleste conéixer el final. Rosaharm que durant tota la novel·la es queixa dels problemes del seu embaràs i es lamenta més tard de ser abandonada pel seu marit ha vist com naixia mort el seu fill. Amb el seu acte final d'alimentar els morts de fam, els moribunds, amb la seua llet materna protagonitza una de les escenes més commovedores de la literatura de tots els temps. Una esglaiadora escena que tanca la novel·la i que arreplega la grandesa que pot tindre el ser humà inclús en les situacions més terribles. Sense dubte, Rosaharm, adolescent encara, es converteix en una veritable dona en aquesta escena final i fa encara més rellevant el paper de les dones en El raïm de la ira. No és d'estranyar que Hollywood suprimira l'escena i canviara el final. Per a la moral americana de 1940 devia ser difícil d'assumir. Entenem ara també que en els primers anys, el llibre fora prohibit en molts estats dels EUA.
Per acabar, hem de remarcar també que l'escena final de l'alletament de Rosaharm beu de les fonts clàssiques. Dos autors de la literatura catalana medieval, Bernat Metge i Sant Vicent Ferrer, català un, valencià l'altre, ja ens van fer arribar a finals del XIV i principis del XV imatges semblants. Lligen aquests fragments, si poden:
A) Bernat Metge.
Bé pense que.t recorde de aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condemnada en lo càrcer, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejant morís, reservada, com sa filla, la qual algunes vegades la entrava visitar, jatssia fos ben amonestada e sol·licitada ab gran pena per lo dit execudor que no li metés dins alguna vianda ne res ab que pugués sa vida alongar, no contrastant lo dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de las mamellas per gran temps, entró que fou sabut per les guardes del dit càrçer, e publicants açò al dit pretor, obtengueren a aquellas per aquesta novitat remissió graciosa.
B) Sant Vicent Ferrer.
 |
| Casa natalícia de Sant Vicent Ferrer, València, Espanya |
En una ciutat era una dona, e per un gran crim fon sentenciada que morís de fam: pense que devia ésser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; e sabent que era sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac gràcia que hi entràs a visitar, sens vianda; e axí, conservant la llet, e com era entrada en la presó, dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, axí dos vegades lo dia, hora de dinar e al vespre. Axí la sostenc molts dies, e lo jutge deia: «Com se pot fer que no sia morta?». Lo jutge dix: «No pot ésser», e lo jutge ho volgué veure, e véu que la vella mamava. Plagué-li tant esta pietat, que deslliurà la mare. Esta era bona filla.
Aquests fragments dels nostres clàssics, ¿no els recorden l'escena final d'El raïm de la ira? I damunt, cinc segles arrere no els van censurar!
El raïm de la ira, d'Edicions 62
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada